COPS DE ROCK

ALPHA ACADEMY -Impossible: Possible [SPV/Steamhammer]

2012-02-23T11:09:00.002+01:00

Són Alpha Academy un d'aquells noms que podem englobar en l'ampli espectre del Modern Rock o el Rock, planerament. Les seves influències poden ser realment tan àmplies com les expectatives que han aixecat ja al seu país. Aclamats al seu país com un dels noms, juntament amb els seus col.legues Guano Apes, cridats a portar el nom de la seva Alemanya natal per tot el món.

I en el seu so resideix una llavor d'allò que ràpidament et fa moure els malucs i et perpètua un somriure. Sense ser massa inaccessible i amb una mica de producció pomposa dels alemanys presenten aquest sucós i divers 'Impossible: Possible'

El so, suat i molt ben produït et farà recordar grans noms de l'escena roquera més vanguardista. Des dels seus idolatrats Lostprophets fins a arribar al Rock atemporal dels seus compatriotes Guano Apes. Encara que, en diversos trams, freguen el comercial i superficial, arribant a recordar els millors moments de Linkin Park o Good Charlotte.

Així, l'aura de l'eclèctic inunda la col · lecció de temes que conformen aquest 'Impossible: Possible'. Un rodó que la banda va a presentar en gira conjunta amb Guano Apes i que, el pròxim 24 de febrer posarà a la venda SPV.

Es dóna inici al festeig amb "Rise & Fall", agut, pràctic i molt en ona als més recents Good Charlotte, amb una mica d'Emo impregnat en el minutatge de l'inici.

El segon que sona és el que la banda ha escollit com a Single -al meu entendre de manera encertada-. Un tema roquer molt tocat per una producció moderna i uns arranjaments i cors que segurament et faran pensar en més d'una ocasió amb els últims Lostprophets.

"Long Way Home" és senzill, melòdic i d'aquests esquinçats que no compliquen en excés la seva escolta. Una mica més mancat d'enganxada és la popera "Falling Down", amb un ritme in crescendo i unes guitarres puntejades que escorten a la veu. Poden esquitxar una mica els tons Goo Goo Dolls.

"Dance The Night Away" és una mica més popera però, en gran mesura gràcies als seus cors melosos, poden regalar un dels millors moments del rodó.

A "Wheels Keep Burning" reencarnen novament aquest esperit EMO pseudo melòdic que segurament els reportarà algun meritori 'ooohh' a alguna radiofórmula comercialota.

"Scissors" és una altra de les més enèrgiques, i en un halo molt Simple Plan, potser de les més fàcils en la seva escolta, amb un ritme molt marcat i uns adorons arpegiats molt melòdics adornant-ho.

Finalitza el trajecte amb "Prototype", el més notori i bevedor del Rock menys moderat. Podrien haver signat el tema Linkin Park.

Potser el més destacable d'aquest rodó sigui la bona producció, el bon estat d'una formació jove que sembla tenir davant un gran camí per recórrer. A l'altra banda, potser no és aquest 'Impossible: Possible' l'Àlbum que vagi a marcar un abans i un després en la vida del combo. Tampoc serà aquesta la missió, encara que en molts trams del plàstic, el premonitori i predictible dicta el camí ...

Xavi Carafí i Mauri

Data Publicació: 24 febrer 2012

Pàgina Oficial ALPHA ACADEMY

VENGEANCE -Crystal Eye [SPV / Steamhammer]

2012-02-22T15:41:00.003+01:00

Formats durant els productius 80's, a càrrec de Leon Goewie arribaven des d'Holanda Vengeance; un dels pocs noms metàl·lics que se li recorda al pais.

Com tantes altres, la banda no va gaudir n igaudeix de la popularitat que mereix -a tenor del so que sempre ha oferit-. Amb aquest 'Crystal Eye' tornen a situar-se en l'espectre del Rock'N'Roll i el Hard rock, i ho fan amb clase i categoria. Un àlbum que desprén saber fer i actitud; en gran mesura gàcies a l'aportació vocal del propi Leon i el treball guitarrístic del monstruós Keri Kelli (ex Alice Cooper).

Un àlbum que ha comptat, a més, amb la participació d'en Michael Voss (Mad Max) o Tony Martin (Mollo/Martin, Black Sabbath).
Deia el propi Leon que existeix en aquest 'Crystal Eye' un tel de positivisme imperant. I creieu-me que això es així. No trobareu ni un apiç de negativitat, ni agressivitat innecessària en el rodó. Només són quatre tius senzills portant el Rock a un punt que, sens dubte, ens farà feliços. Veureu com no necessitareu ni una sola escolta complerta per portar posat un somriure a les vostres cares. D'altra banda, crec que pot ser aquest el millor i més seriòs treball dels holandesos en anys.

També hi ha un aspecte emocional que és present al Set. Com sabreu, Jan Sommers (ex guitarrista de la banda) va morir de forma inesperada fa uns anys. En certa manera, la seva memòria i record són presents en diferent mesura al llarg del rodó. D'una banda la portada, disseny seu, és l'escollida. A més, el fill d'aquest, Timo Somers participa en algun tema. Finalment, el treball es tanca amb "Jan end Piece", l'últim solo que el guitarrista va gravar estant en Vengeance.

I la feina, representat per 11 talls comença amb la inicial "Me And You", tota una declaració d'intencions: Hard & Heavy molt directe, manufacturat per explotar-te a la cara. El mateix que li passa a la una mica més melòdica "Bad To The Bone", amb un ritme subtil que creix i disminueix d'intensitat, amanida de melodia. Genials totes dues.

"Barbeque" té un punt de NWOBM, amb la veu de Leon Goewie iniciant-se en un terreny una mica més melòdic.

Una de les més preuades és "Shock Me Now", amb unes guitarres delicioses recorrent el tema i la veu una mica més desquiciada mutant en un dels més corejats de l'Àlbum. Resideix en ell un regustet harmònic i melòdic entranyable, encara que sense sortir del patró Hard & Heavy que banya el rodó.

"Five Knuckle Shuffle" és Rock'n'Roll molt addictiu, amb Michael Voss (Mad Max) ejerciciendo de corista de luxe.

"Desperate Woman" es molt Metal Church acollonant. La impregna un ritme macarra i sublim de guitarra. Els cors, veracitat vocal i producció li donen un toc roquer genial.

"Whole Lotta Metal" es la més ràpida. Un tema, composat en gran mesura per l'astre Tony Martin (ex Black Sabbath, ara a Mollo/Martin).

També hi ha lloc per a les Power Ballds. Les que posen amb les maques i melòdiques "Promise Me" o "Missing".

En contrapartida, la que titula el rodó és més longeva i conceptual. Una mica més allunyada de la linia global de la col·lecció. La veu, una mica més agrest i metalitzada, junt amb les guitarres quelcom més pesades, anonades per un teló de tecles importants fan d'aquest, un tema quelcom més Prog. Es nota la mà del que fora altre dels fundadors de la formació, Arjen Lucassen (Ayreon, Star One), qui col·labora enèrgicament en el tema.

Vés per on, em porto una gratíssima sorpresa amb aquests holandesos que poden situar-se molt amunt amb aquest correctíssim exercici de Hard Rock addictiu i camuflat sota els auspicis del bon Rock'N'Roll; el mateix que surt d'entre les cames...

TRACKLISTING

1. Me And You 04:02
2. Bad To The Bone 04:51
3. Barbeque 03:31
4. Shock Me Now 03:28
5. Five Knuckle Shuffle 04:10
6. Desperate Women 04:03
7. Whole Lotta Metal 04:11
8. Promise Me 03:43
9. Crystal Eye 06:13
10. Missing 04:51
11. Jans End Piece 01:16
12. Paint This Town 03:25 (bonus track)
13. Barbeque – radio edit 03:35 (bonus track)

Xavi Carafí i Mauri

Data Publicació: 27 febrer 2012

Pàgina Oficial VENGEANCE

KILL DEVIL HILL -Kill Devil Hill [SPV/Steamhammer]

2012-02-22T15:11:00.001+01:00

Doncs aqui va un altre gran combo, en gran mesura format per grandisims i reputats noms de l'escena metàl·lica dels darrers 20 anys. Vinnie Appice (DIO, Black Sabbath, Heaven & Hell) i l'immens Rexx Brown (Pantera, Down) es deixen acompanyar per dos escoltes de luxe: Mark Savon a les sis cordes i Dew Bragg a la veu. Els quatre, donen vida a un projecte que pinta realment molt bé; Kill Devil Hill.

Junts, en un àlbum, el de debut que s'aparta una mica del so agrest i ple de rugit de Pantera, del so barroc Sabbath o Heaven & Hell, del Hard de DIO, i fins i tot del Southern Metal de Down. Un combo que mira més al Hard & Heavy amb algun que altre toc de pebre de tot el que envoltat als seus membres al passat.

Encara que, com anirem comentat, al llarg del Playlist, de vegades serà impossible no recordar-se de tots aquells noms majúsculs en què Vinnie o Rexx militessin fa anys. L'Àlbum, que serà el primer de la banda i la rúbrica amb el Segell alemany SPV / Steamhammer, ha estat produït pel grandíssim Warren Riker, conegut per obtenir boníssims resultats amb Cathedral, Corrorrion Of Conformity o els mateixos Down.

En línies generals, el que més cridarà l'atenció és el so robust, mimetitzat amb ritmes molt pesats i bevedors dels Riffs més macabres de Iommi i companyia, i que, en gran manera, sembla que es deu a les labors de producció de Warren Riker.

Els Grooves constants, esquitxats per una aroma metàl · lic incessant són del millor. Juntament amb la veu de Dewy Bragg (antic conegut de Vinnie) qui, bé et recordarà per moments a Lane Staley (Alice In Chains +), a Roonie James en comptats segments i fins i tot, i tot i no fer-ho en registre, a Phil Anselmo (Down, Pantera).

Obre una directa i mortal "War Machine", amb un ritme de guitarra i una veu molt heavys. Sense crits, ni grunyits i amb una sensació Sabbath molt agradable. Gairebé sense un respir, i a manera de baix ascendent, celleta a la guitarra inclosa, es presenta "Hangman".

Sorprèn la melodia que irradia "Voodoo Doll" i el ritme molt Hard que ho adorna. Molt diferent és "Gates Of Hell", molt en la línia del magistral "This Love" de Pantera, encara que sense arribar a tenir el malbaratament metàl · lic del clàssic. Pel guitarrístic, sembla residir en el tema un tribut al desaparegut Dimebag.

"We're All Gonna Die" sembla extreta d'algun Àlbum oblidat de Post-Grunge de mitjans dels 90. El mateix passa amb "Time & Time Again", que bé podria estar inclosa en algun dels rodons que DIO van editar durant la difícil dècada.

Una de les meves preferides és la més veloç "Old Man"; ràpida, una mica més moguda i amb un canvi de ritme en la tornada brillant. El ritme de guitarra és bàsic i alhora necessari.

"Mysterious Ways" és una acústica de dos minuts que sens dubte li aporten una mica de pausa, respir i bon rotllo al rodó. Un equilibri sonor que continuarà amb la brillant i molt, molt Alice In Chains "Up In Flames".

La que tanca és "Revenge", amb un ritme de bateria made in Appice curt però definitori. Els harmònics i el contra pua, molt mesurat de principi a fi, trenen un altre molt addictiu tema.

És sens dubte una sorpresa molt saborosa. Si ets amant de totes aquestes bandes que hem anat esmentant i a més, no li demanes a Rex el retorn de Pantera, o Vinnie els nous Heaven And Hell viuràs en aquest, un viatge sonor genial. Tenim davant nostre un rodó ple de temes molt enganxosos i molt accessibles; potser del més accessible que hagin gravat els seus dos actors principals en 20 anys.

Xavi Carafí i Mauri

Data Publicació: 26 març 2012

Pàgina Oficial KILL DEVIL HILL

FREEDOM CALL -Land Of The Crimson Dawn [SPV/Steamhammer]

2012-02-21T15:39:00.000+01:00

S'obre una nova etapa per als alemanys Freedom Call. En els propers dies editaran el seu setè treball i primer sense un dels seus fundadors: Dan Zimmermann, que, per problemes d'agenda amb la seva altra banda Gamma Ray, ha decidit abandonar el grup de manera amistosa.
Però el vocalista Chris Bay convertit ara en lider en solitari, ha trobat un perfecte sustitut a les baquetes en la figura d'en Klaus Sperling (ex Primal Fear) i aonsegueix que no anyorem en Dan. El guitarrista Lars Rettkowitz i el baixista Samy Saemann, completen la formació, i junts, editaran ‘Land of the Crimsom Dawn’ el proper 24 de febrer a Alemanya, el 27 de febrer a la resta d'Europa i el 28 de febrer a USA/Canada, mitjançant SPV/Steamhammer. El treball estarà disponible en tres versions: CD standard amb 14 temes, doble CD en edició limitada en digipack amb 6 bonus tracks (versions de temes de FREEDOM CALL realitzades per grups com Powerworld, Secret Sphere, Downspirit, Manimal, Neonfly); més un doble vinil en color.

Influenciats als seus inicis per Helloween com la majoria de bandes de l'època, la seva transició ha estat lenta però segura, introduint a poc a poc més elements de metall pur amb l'objectiu d'equilibrar el seu so.

Avui dia ja no són els "true powers" que ens mostraven fa 12 anys i, encara que no han perdut l'essència "happy metal", sí que s'han decantat per una proposta més refrescant en un intent de fer més gran la seva accessibilitat.

Sóc conscient que aquestes paraules, unides al single que ja s'ha llançat com a avançament del disc "Hero on Video" poden provocar una mica de recel. És veritat que el controvertit single ha posat en escac als seus fans, i la veritat és que a mi em té atrapada en un dilema, perquè, tot i que és un tema bastant pastisser de power pop, en que apenes se senten les guitarres, he de reconèixer que el fotut tall és engrescador i enganxós, i fins i tot penso que en els seus directes funcionarà perfectament.Però no us alarmeu massa perquè no tot el disc és així. Això sí, pot ser que aquest 'Land of the Crimson Dawn' sigui el treball més variat que han creat els alemanys fins ara.No trobarem a faltar els talls netament powers que els caracteritzen, i l'inicial "Age of the Phoenix" s'erigeix com estendard de l'estil amb els seus ràpids ritmes de guitarra i grandiosos cors d'inspiració guerrera, també "Crimson Dawn" aconsegueix ser efectiva amb el seva senzilla fórmula, sobretot gràcies a un interessant "break" propiciat per un bonic joc de teclats en principi i unes veus una mica ronques després. "Valley of Kingdom" ho té tot per ser la típica cançó power, doble bombo, riffs eficaços i la veu de Bray en continu ascens, igual que la final "Power & Glory" que gràcies al seu ambient celta i la seva lletra festera probablement serà la indicada per posar fi als seus shows.Encara que no tot el contingut d'aquest àlbum és tan facilón com els temes esmentats, i ens trobarem amb agradables sorpreses convertides en autèntics grans temes com "rockstars". Una cançó que demostra que es pot ser original fent power, i malgrat que en alguns moments recorda bastant a Gamma Ray, sense que ens adonem tot just compte el tall anirà mostrant la seva veritable personalitat resultant ser una de les millors composicions del rodó. El segueix molt de prop "Killer Gear", amb un so bastant heavy, la unió de teclat i guitarra aconseguint certs aires folk i moltes i encertades variacions de veu que aconsegueixen fer d'aquesta una de les meves cançons favorites. Completa el trio d'asos "Space Legends", que, encara sense abandonar els clixés típics del gènere esdevé una gran pista.Per a ser fidel a la meva descripció inicial sobre el variat que és l'àlbum, m'he deixat per aquest moment unes curioses mescles que criden l'atenció en un principi però el resultat final és més que notable. D'aquest manera tenim un tall com "Back into the Land of Light", que, dividit entre el hard i el power, és difícil discernir en quin costat es troba més present. Amb les seves excel · lents melodies de guitarra, resulta un bon tema malgrat els seus infantils teclats. "Sun in the Dark" ens mostra a uns Freedom Call cada vegada més similars als actuals Edguy com podem comprovar en la seva tornada, fusionat amb unes estrofes de pur rock and roll i unes guitarres molt presents i amb molta força. I per acabar, no podria faltar la conjugació de power més gòtic gràcies a les melodies de teclats i a les ocasionals veus femenines que es donen lloc a "Eternity", una altra de les meves preferides.Un bon treball que s'han tret de la màniga els teutons, donant un altre pas més endavant en la seva lluita per destacar i que estableix un encertat contrast entre els Freedom Call adolescents i els més madurs de l'actualitat. Això sí, aquest disc desborda alegria i optimisme per tots els seus solcs, restant-li importància a les lletres i utilitzant la música com a via d'escapament. Ah! I millor em reservo la meva opinió sobre l'artwork ...D'aquí a poc els tindrem de gira pel nostre país, jo que tu no me'ls perdria.

Gema R.

Data Publicació: 27 febrer 2012

Pàgina Oficial FREEDOM CALL

UFO -Seven Deadly [SPV/Steamhammer]

2012-02-21T15:21:00.000+01:00

Gairebé sense fer soroll així segueixen. Un dels millors combos que hagi desembarcat mai de les illes britàniques. UFO estan de tornada amb 'Seven Deadly'; un rodó que veurà la llum en unes setmanes i que publicarà el Segell germànic SPV.

I encara que ja tinguis poc en comú amb aquells UFO que van parar els rellotges a finals dels 70, aquí estan de tornada amb un grapat de boníssimes composicions gastades de Rock'n'Roll genuí, genial i directe; d'aquest que et dibuixa un somriure de teix a orella amb tot just una escolta.

Avui, navegats pel grandíssim Phil Mogg, l'immens Paul Raymond, Andy Parker i la destral i més recentment incorporat Vinnie Moore.

Les baixes d'en Pete Way i Michael Schenker bé poden ser un handicap per a la no adquisició del rodó. Ho comprendria de no ser pel digníssim treball que ens presenten en ple 2012, amb un espectre roquer i honest que impera en tots els temes que comformen l'ultim àlbum; una barreja adictiva dels vells UFO amb sabia nova, en gran mesura aportada pels riffs del sublim Vinnie Moore i el seu incesant caràcter exploratori.

L'Àlbum, gravat en els Area 51 de Celle (Alemanya) i mesclat per l'il · lustre Tommy Newton ens mostra una banda en plena forma, amb una aroma intens i dens que impregna aquest 'Seven Deadly'.

La veu de Phil Mogg sembla no tenir fi. Fins i tot sembla millorar en aquests últims anys. Sense cap dubte, és qui li imprimeix més caràcter al combo, a més del treball superlatiu de Vinnie Moore a les sis cordes o Paul Raymond a les tecles (moltes vegades invisibles als nostres ulls).

Així, les dues inicials "Fright Night" i "Wonderland" no cessaran en la seva tasca d'emmotllar un somriure que se't dibuixarà a la cara. Rock'n'Roll directe, senzill, genialment ben produït i al gra. Molt bevedor dels últims treballs del combo.

La intensa i alhora densa "Mojo Town" li donarà una aturada a l'Àlbum, com també farà la tranquil · la "Angel Station", una espècie de Rock tintat de Blues vell, una mica hereu dels ZZ Top més bluesies.

De menció obligada també són la molt meridional "The Last Stone Rider", molt tocada per aquest esperit anys 60 dels millors Grand Funk Railroad. "The Fear", harmònica en mà, és bruta, roquera i una mica macarra. Sens dubte, pot recordar a qualsevol bar de carretera de la Ruta 66 ianqui. La plenitud de la bluesy "Waving Good Bye" és també de les que em quedaria.

Com Bonus apareixen "Other Men 's Wifes" i "Bag o Blues". Ambdues, una mica més prescindibles, encara que li aportin una mica de diversitat al rodó.

Porten més de 40 anys en el negoci, però no descartis que aquesta sigui l'ocasió per descobrir-los o reenganxar-te a la seva música. Si ja ets addicte a la seva música i / o seguidor, llavors .. endavant. No hi ha motius per deixar-lo passar, sincerament. Sigui quina sigui la teva situació entra en l'univers d'aquest Àlbum que ens arriba en uns dies ...

Xavi Carafí i Mauri

Data publicació: Febrer 2012

Pàgina Oficial UFO

BLACK SABBATH no estaran a l'ARF, però sí OZZY!!

2012-02-21T00:34:00.000+01:00

Black Sabbath – que va anunciar a finals del 2011 la gravació del seu primer àlbum en 33 anys i giramundial- ha hagut de posposar alguns dels seus plans degut a la batalla que el seu guitarrista Tony Iommi lliura contra el linfoma.

Black Sabbath ha anunciat la cancel·lació de la seva gira europea d'estiu. Tot i així, la banda no vol deixar de costat als seus fans, motiu pel qual Ozzy Osbourne mantindrà la majoria de les dates anunciades de la gira de Black Sabbath, inclosa la de l'Azkena Rock Festival, com Ozzy & Friends. Per a aquest show unic, Ozzy & Friends comptarà amb convidats especials, com el músic músico Geezer Butler, membre fundador de la llegendaria banda de Birmingham que s'unirà a Ozzy per oferir una selecció del repertori de Black Sabbath mostrant el seu respecte i recolzament al seu amic Tony Iommi. A ells s'unirà el que fora per molt de temps, guitarrista de la banda d'Ozzy, Zakk Wylde.

Tony Iommi continua fent excel·lents progressos i està desitjant torna a la carretera. Mentres tant, Black Sabbath continua composant i gravant al Regne Unit els temes del seu proper àlbum.

Properament, l'Azkena Rock Festival anunciarà mésbandes que es sumaran al cartell d'aquesta nova edició.

Devolució dels abonaments

Les persones que, davant de la cancel·lació de Black Sabbath, desitgin tornar el seu abonament, podran fer-ho en el punt de venda on el van adquirir des de demà fins el 10 de març.

AZKENA ROCK FESTIVAL 2012
14, 15 y 16 de juny
Mendizabala. Vitoria-Gasteiz

OZZY & FRIENDS
LYNYRD SKYNYRD
MY MORNING JACKET
BLUE OYSTER CULT
DROPKICK MURPHYS
PENTAGRAM
NORTH MISSISSIPPI ALLSTARS DUO
DANKO JONES
BEN KWELLER
FRANK TURNER AND THE SLEEPING SOULS
GRAVEYARD
SALLIE FORD & THE SOUND OUTSIDE
ISRAEL NASH GRIPKA
LÜGER
LIONS IN THE STREET
…i moltes més bandes per confirmar

Preu:
Abonament 3 díes (amb dret d'acampada fins a omplir l'aforament): 102 € + gastos

Punts de venda:
Red Ticketmaster, www.ticketmaster.es, 902 15 00 25, FNAC, Carrefour, oficinas Halcón Viajes, www.breakpoint.es, www.atrapalo.com, IRUN (Bloody Mary)

Gema R entrevista a LANA LANE

2012-02-20T00:55:00.001+01:00

Fa unes setmanes vam escoltar l'excel · lent treball que Lana Lane, una de les veus privilegiades del Rock actual, ens va presentar.
Amb motiu d'això, Gema R es va posar en contacte amb el matrimoni per xerrar sobre l'últim 'El Dorado Hotel' i tot el que l'envolta.
Aquí us deixem la xerrada, íntegra. Sense censures, sense talls ni edicions de cap tipus. Gema R i Lana Lane en esnecia pura.
-Gemma R: Erik, Lana, el primer de tot és agrair-vos que ens hagueu concedit aquesta entrevista. Per mi és un plaer poder parlar amb vosaltres de 'El Dorado Hotel' i poder així donar-lo a conèixer al major públic possible.
- Lana: Gràcies! És genial parlar amb tu també!
- Gema:-Lana, la teva veu és una referència molt important dins del rock i a més en anar unida al talent compositiu d'Erik, formeu un tàndem invencible. Com es porta això de treballar amb la teva parella? Té més avantatges que inconvenients?

Lana: Moltes vegades em fan aquesta pregunta. En el començament de la nostra relació, va ser molt difícil, ja que tots dos voliem fer les coses a la nostra manera i sovint teníem diferent punt de vista en certes coses. Però al llarg dels anys, vam aprendre a confiar en els punts forts de cada un, la qual cosa ens ha ajudat a generar un equip guanyador.
Gema:-Tots els temes d'aquest disc els heu compost vosaltres dos al costat de Mark Mcrite, Com us heu repartit les tasques de composició? Qui s'encarrega de les lletres, les melodies vocals, la música ...?
Lana: Realment escrivim un munt de cançons sense una fórmula establerta. Moltes vegades, amb cançons que hem escrit, les lletres de cançons són el primer i, de vegades en forma de poemes. Altres vegades, escric només després d'un desenvolupament d'idees. Després afegim melodies per complementar les lletres de cançons.
No obstant això, altres vegades ocorre de manera diferent. Arriba una melodia genial i li afegeixo les lletres perquè es trenin a la perfecció. Altres vegades, Erik em dóna un cor i em demana que escrigui un vers. Amb Mark és diferent; ell em passa més riffs i melodies i després jo escric les lletres. O sigui que, varia en funció de cada temay per descomptat això li dóna un toc especial a l'escriptura de totes les cançons.

Gema: Com es va desenvolupar el procés de gravació de 'El Dorado Hotel'? Imagino que en estar entre amics amb els que ja heu treballat en nombroses ocasions ho faria tot més fàcil, no? ¿Va ser difícil convèncer-los perquè col · laboressin amb vosaltres?
Lana: Hem treballat amb tantíssims músics talentosos al llarg de tots aquests anys, la veritat. Però és diferent treballar amb vells amics, de tota la vida. Saps per endavant que pots comptar amb ells per tot allò que sorgeixi. A més, saps que hi ha un ampli respecte i honestedat amb el que fem.
La veritat és que sempre ha estat fàcil treballar amb els músics que han estat amb nosaltres. Així que, mai ha suposat un problema cridar els músics i dir-los: "Hey, entrarem en estudi". Realment crec que si fos difícil convèncer per a això significaria que no són músics per Lana Lane.
Gema: Quin significat té el títol del disc? És 'El Dorado Hotel' un lloc real o igual que la llegenda de "El Dorado" és una cosa inabastable, un lloc idíl · lic al qual tothom vol arribar i ningú ho aconsegueix?
Lana: Crec que 'El Dorado' és un estat de la ment. Crec que és una metàfora, com ho és el sant grial; un pot passar-se tota la vida buscant l'Elixir. Pot representar Amor veritable, el Cel, la Felicitat, Pau etc.
La veritat és que guarda molta relació amb altres conceptes molt simètrics d'altres creences i teologies, com la Font de l'Eterna Joventut o Shangri-La (I si no, mira "Project Shangri-La :-)). Crec que tot això resideix en les lletres del Nou Àlbum.

Gema: A l'Anàlisi que vaig fer de l'Àlbum vaig descriure la imatge de portada de l'àlbum com el lloc perfecte per poder escoltar-lo en profunditat, i convido als lectors a creuar aquesta porta.
Lana: Erik i jo vam arribar ràpidament al concepte; Una porta que et permet veure el món des d'una altra perspectiva. És la perfecta metàfora de la música, i especialment de la música de Lana Lane, que sempre està tocada per una mica de surrealisme. La portada consisteix en tres imatges foses en una de sola. Li demanem el favor a uns amics experots en la matèria (Disseny Gràfic) per obtenir el resultat que buscàvem. Creiem de veritat que el resultat és perfecte per al que buscàvem i que, en certa manera complementa la música que hem escrit per l'Àlbum.

M'encanta que a tu també t'hagi agradat i clar! El lloc és ideal per poder sentir l'àlbum!

Gema: Un cop més, com és habitual en els vostres discs, la riquesa d'instruments utilitzats i d'estils musicals inclosos no té fi. Et poses algun límit a l'hora de compondre? Hi ha res que et vingui de gust incloure en una de les teves cançons i que no t'hagis atrevit a fer-ho?
Lana: Intento sempre buscar un lloc amb diferents estils de música, un lloc on jo estigui còmoda amb mi mateixa, com a cantant i persona.
No intento ser Hard Rock, heavy Metal o Jazz. Només intento fer-ho el millor que puc. Crec que l'Opera seria un repte important i per ser-te sincera, algun dia m'agradaria intentar-ho. M'encantaria cantar una Òpera en italià. L'Italià és un idioma que em sembla fascinant i molt bonic, ia més crec que casa a la perfecció l'Òpera.
Gema: Lana, la teva veu sona més meravellosa que mai, dolça, madura, simplement perfecta. Com te la cuides?
Lana: Wow! Gràcies per la floreta! Faig diversos exercicis vocals i m'ho prenc realment molt seriosament. No va escatimar en despeses a l'hora d'invertir en el que sigui per millorar la meva veu i cuidar-la. És com en qualsevol altra carrera; has cuidar per poder donar més de tu. Personalment crec que he trobat la meva veu pròpia per a créixer com a artista. He estat molt afortunada per trobar molt suport en el Segell, que no només se centra a obtenir ingressos sinó en ayurdarme volgut oferir el meu talent i ajudar a créixer. No trobes això molt sovint així que, sóc una molt afortunada Artista.
Gema: La qualificació que t'ha acompanyat sempre és la de "rock simfònic" encara que la majoria de bandes d'aquest estil es caracteritzen per ser més instrumentals que vocals. No obstant això, la teva veu és molt protagonista en les teves cançons, proporcionant la mateixa bellesa que una melodia de guitarra o teclat. Et consideres una "excepció" dins d'aquest estil o per contra prefereixes fugir de les etiquetes?
Erik: Crec que aquesta és per a mi! He notat que a Europa i en molts idiomes europeus useu el terme 'Simfònic' en diferent mesura del que ho fem a Amèrica o en anglès americà. Per als americans, 'Prog Rock' s'utilitza per descriure el so de Yes, Genesis o Pink Floyd. Vosaltres ho feu amb el terme 'Simfònic'.

Per a nosaltres, 'Simfònic' sona a Orquestra, una simfonia clàssica. Això significa que hi ha arranjaments alguna cosa més sofisticats que al Rock. Així que, en aquest sentit, i tenint en compte aquesta definició Lana Lane és simfònic. A Europa haureu de decidir si etiquetar com Simfònic.

Gema: Encara que també es qualifica la teva música com "progressiu" les teves cançons són molt assequibles per a un públic variat. Tens això en compte a l'hora de compondre?

Lana: No creguis. Només em limito a escriure i compondre cançons que vénen a la meva de forma natural. No pretenc escriure de cap manera concreta ni per acontentar a ningú en concret.

Gema: Teniu plans de portar aquest àlbum al directe? Si fos així, us acompanyarien els grans músics que han col · laborat en el disc? Vindríeu a Europa?

Lana: No hi ha plans immediats per sortir de Gira per Europa però, tot és possible. Vaig tocar a Espanya dues vegades, una el 2001 i una altra el 2004. M'encanta Espanya. És tan bonic. Erik va estar per aquí el 2009, amb Joe Lynn Turner i Big Noize. Crec que van estar en 7 ciutats durant 7 nits. Tant de bo hagués pogut anar jo també!

Gema: Parlem ara de la delicada situació actual en la venda de discos. A Europa han baixat molt les xifres de vendes. Com està la situació al vostre país? Veieu internet com un enemic o com un aliat?

Lana: La situació és una arma de doble tall. Crec que les xarxes socials funcionen realment bé per 'als petits'. A més, és bo poders connectar amb nous fans i escoltar tot el que es cou al món. Fa uns anys, només els grans Artistes podien gaudir d'aquest nivell de 'exposició' i contacte.

D'altra banda hi ha les descàrregues il · legals. No crec que hi hagi manera de prevenir això, i haurem de buscar altres camins per vendre la nostra música i poder viure. És un repte molt important, especialment per als Segells independents com el nostre. No podem rendir-nos, o els Artistes Independents moriran. Crec que una les possibles claus està en l'Educació. Hem d'educar en valors i ensenyar als nens / es que les descàrregues il · legals són nocives i són com robar-li a algú.

Gema: Sent més pressió el músic d'avui dia per oferir un producte que mereixi la pena comprar?

Erik: Jo, presonalmente crec que els temps més durs i estressants va ser entre 1998 i 1999, quan Lana Lane va començar a tenir èxit al Japó i va començar a ser coneguda per Europa. 'The Garden of The Moon' va vendre literalment deu vegades més de còpies de l'Àlbum anterior. Les expectatives van ser molt altes per al següent Àlbum 'Queen Of The Ocean' i el següent 'Secrets Of Astrology'.

Ara, penso que tothom sabrà exactament el que trobarà en un Àlbum de Lana Lane i els agradarà o no. Fi de la història. Mai intentem re-inventar constantment com moltes estrelles del Pop fan. Toquem la música que ens agrada i ens inspira. Potser ens perdem vendes amb aquesta actitud però, estimem cada Àlbum que componem i posem al carrer. No crec que puedab dir el mateix molts Artistes.

Gema: Finalment, jo vendria 'El Dorado Hotel' dient que és un disc màgic, ple de cançons que desperten sensacions inoblidables. Com ho venderíais vosaltres? Convenceu als nostres lectors que el comprin.

Lana: Estem molt orgullosos del resultat obtingut en aquest 'El Dorado Hotel' i crec que és un Àlbum, pel qual ha valgut la pena l'espera. Reserva'l ja!

Gema: Lana, Erik, moltíssimes gràcies per concedir-nos tan amablement vostre temps. I sobretot, gràcies per la vostra música.

Lana: Gràcies a tu Gema. T'agraïm el teu suport!

Gema R.

COPS DE ROCK #436 NIT DE POR, NIT DE 80'S

2012-02-16T23:17:00.000+01:00

Una altra gran nit de dues hores. Comença el cARNAVAL i els del COPS hem pensat en fer un programa molt especial amb algunes de les que considerem millors bandes sonores del Cine dels 80's.

Noche de Miedo
Pesadilla en Elm Street (3 i 4)
Rocky 4
Maniquí
Thrashin'
Los Bicivoladores 2
Fuego con Fuego
Yo, El Halcón
Top Gun
Jóvenes Ocultos
Footlose
Regreso al Futuro
Youngblood
Dirty Dancing
etc...

MAD MAX -Another Night Of Passion [Steamhammer/SPV]

2012-02-16T08:20:00.000+01:00

Crec que sempre que Mad Max editin treball nou, haurem de (re)presentar-los a la parròquia o refrescar qui són. En certa manera i, sent honestos farem una mica més de justícia per un dels noms menys valorats al Hard Rock.

La banda, militada pel talentós Michael Voss, torna amb un Àlbum titulat 'Another Night Of Passion'. I bé saben els amants i seguidors del combo que, amb el nom del rodó, la banda situa el risc molt amunt ja que, del títol es desprèn la continuïtat o herència del monumental 'Night Of Passion' que la banda editava el 1987; absoluta pedra angular del Hard Melòdic.

La banda, fundada a Münster (Alemanya) va tenir al món del Rock molt pendent, i sobretot després del cèlebre 'Night Of Passion' de 1987. Un Àlbum que va entrar amb moltíssima força i repercussió en el pompós mercat ianqui, aleshores autèntic bressol del Rock Melòdic i el Hard Rock. Abans van arribar 'Mad Max' al 81, 'Rollin' Thunder' al 84 i 'Stormchild' al 85.

El 88 va portar la dissolució de la banda, que no va gravar res de nou fins al 99. 2006 va portar el notable 'Night Of White Rock' i el Ep 'in White'. De la segona època també van arribar 'White Sands' el 2007, 'Here, We Are' un any després el seu 'Wacken', àlbum en directe. I 2012 ens porta, ves per on, aquest 'Another Night Of Passion', un Àlbum que probablement obri una nova etapa, potser una etapa de reunificació ja que, per aquest nou rodó, la banda que gravés el prestigiós plàstic de 1987 s'ha tornat a reunir.

I no, no és un refregit de demos antigues, ni revisions infectes de clàssics pletòrics de temps millors. El que té aquest 'Another...' és una digníssima col·lecció de noves gemmes embolicades en una cobertura de Hard Rock elèctric, amb fermalls de melodia i producció magistral. Tot això generant un so sublim.

Són 11 talls de Rock gastat i ben amanit, amb Michael Voss posant la seva gola al servei del 'Saviour fair'. I allà estan els enyorats Jürgen Breforth a la guitarra, Roland Bergmann al baix i Axel Kruse a la bateria. Junts de nou per marcar-se un festí de Hard d'alta costura, començant pel directe "Rocklahoma".

"40 Rock" és melòdica i melosa, amb un joc de guitarres delicoso. El ritme 'vacilón' i la veu del seu líder posen la resta. Els cors són senzillament brillants i segurament el faran un bon dard per començar els seus Shows.

Trobaràs en "Metal Edge" un dens i contundent ritme que arrasarà amb tot i amb tots. Un ritme compassat per una base substancial de Rock, amb aquella veu una mica reverbada de Mr.Voss donant-li un toc de distició al tema.

"You Decide" és molt Hard & Heavy, amb Michael cantant en aquest to que de tant en tant s'eleva una mica més amunt. Potser uns cors més aguerrits haguessin casat millor amb un tema senzill i directe.

Sens dubte, "Welcome To The Rock Bottom" és la demostració del que és Mad Max. Un gran tema de Hard Rock electritzant i afrodisíac.

L'esplendor instrumental de "Fallen From Grace" et deixarà bocabadat de principi a fi. Una meravella de tema en forma de mig temps, que arrenca de manera instrumental i que deriva en alguna cosa gran.

La rapidesa de "Black Swan" contrasta amb el sentit i viscut fins ara en l'àlbum. Un dels temes més ràpids que els recordo als Max dels últims anys. D'altra banda, "Black & White", a maode persuassiu amb un baix en línia ascendent ens mostra una altra relíquia melòdica. Gran estat vocal de Voss en el tema.

"The Chant", amb una intro molt aràbica ens revela un altre gran tema de Rock. Per moments em recorda -salvant les distàncies- als Saxon del 'Crusader'.

A la recta final, "Fever Of Love", un quatre per quatre que per moments pot caure en la predicció fàcil, tot i estar en ell una tornada d'aquests facilets i roquer.

La rúbrica final ve amb un instrumental "True Blue".

En l'edició Jewel Case vindrà, a més, un plàstic extra amb un Bootleg que la banda va gravar a Berlín i on es repassen onze perles de la discografia de la cèlebre formació banda alemanya.

Boníssima ocasió per (re)descobrir els nostres enyorats Mad Max, que tornen a ser banda. Tornen a ser banda d'estudi, de directe. Tornen Mad Max en una nova etapa que, tenint la raó com a timó seguiran endavant.

TRACKLISTING

CD1

1. Rocklahoma 04:38
2. 40 Rock 04:21
3. Metal Edge 03:58
4. You Decide 03:53
5. Welcome To Rock Bottom 03:51
6. Fallen From Grace 05:11
7. Black Swan 05:05
8. Back And Alive 03:22
9. The Chant 04:56
10. Fever Of Love 04:09
11. True Blue 02:51

CD2 (Bonus “Official Bootleg – Live In Berlin”)

1. Where The Wind Blows 04:32
2. Here We Are 04:57
3. Night Of Passion 04:47
4. Family Of Rock 04:48
5. Little Princess 04:05
6. Say Goodbye To Hollywood 06:02
7. Open The Eyes 06:55
8. Don`t Talk It All Over 05:37
9. Homeless 04:57
10. Hope To See You 05:02
11. Fox On The Run 05:59

Xavi Carafí i Mauri

Data Publicació: 26 març 2012

Myspace de MAD MAX

AXEL RUDI PELL -Circle Of The Oath [SPV/Steamhammer]

2012-02-16T00:20:00.000+01:00

El 26 de març es llançarà al mercat el nou disc d'Axel Rudi Pell, 'Circle of the Oath'. Nou?, No sé si aquesta paraula és l'adequada, perquè, encara que és cert que són noves composicions, i nou disc d'estudi, la veritat és que els últims discos del guitarrista alemany són tan semblants uns amb els altres que passat un temps és difícil diferenciar quin d'ells és l'actual. I és que tot i l'admiració que sempre he sentit per Axel i la seva música, em resulta impossible no comparar-lo amb aquestes sèries dels anys 80 que tant ens agradaven, com "El Equipo A" o "El coche fantástico", les recordem amb nostàlgia, i van tenir molt èxit en el seu moment, però al repassar amb fredor, ens adonem que tots els episodis eren iguals, tots amb la mateixa estructura, aproximadament amb el mateix guió, sempre amb el mateix final ... i malgrat això , ens agradaven i reconeixíem el seu èxit.

Això és el que em passa quan escolto els nous llançaments del senyor Pell, sona a tots els seus discos anteriors, les mateixes estructures compositives, el mateix guió a l'hora de fer el track list definitiu, pràcticament els mateixos solos i gairebé les mateixes melodies vocals. S'assemblen tant que sense adonar-nos anem per davant de Gioeli taral · lejant les cançons perquè ja sabem què és el que ve a continuació.

Potser és això el que ell mateix pretén, no vol canviar i jo ho celebro, és el seu estil i la seva forma de tocar i resulta fàcilment reconeixible, però, que pràcticament no puguis distingir un disc d'un altre és una cosa decebedora, no?

A mi em fa la sensació que la fórmula màgica que va trobar amb 'Oceans of Time' i 'The Masquerade Ball' era tan embriagadora que ell insisteix una vegada i una altra en repetir-la, només que no obté el mateix èxit. Aquests dos discos són unes obres mestres de la seva discografia (i no parlo de les seves èpoques anteriors amb altres vocalistes perquè no és el cas i perquè es dóna per fet que si té un nom avui dia és gràcies a aquests treballs), i curiosament Axel no ha canviat de formació des de llavors, romanen al seu costat lleialment Johnny Gioeli i la seva tremenda veu, el monstre de la bateria Mike Terrana, i els seus grans amics des del principi, Ferdy Doernberg en els teclats i Volker Krawczak com baixista. Seria de suposar que tenint a uns músics de tant talent i tan fidels com ells els deixés aportar alguna cosa més en les tasques de composició, cosa que sens dubte portaria una mica de frescor al resultat final, però no, ell insisteix a fer tot el treball, que per això la banda porta el seu nom, és clar, i així vam acabar, amb un altre refregit més que s'alimenta de les restes que van deixar les dues immenses obres abans esmentades.

L'únic que realment ha canviat en aquest 'Circle of the Oath' ha estat l'apartat de les lletres, abandonant les històries de reis i mags i aprofundint en la recerca del sentit de la vida en aquests temps tan difícils.

Una cosa que sempre li he agraït a Axel i que per descomptat torna a demostrar en aquest àlbum, és que posa la seva guitarra al servei de la cançó, no utilitza la cançó per lluir-se ell mateix com podria fer un altre guitarrista més egocèntric, no hi ha virtuosismes innecessaris, els seus solos estan ben posats on han d'anar, no sobren ni són excessius, però també he de retreure-li que excepte Gioeli que és l'ànima absoluta de cada tema, la resta dels músics estan com cohibits, com si fossin simplement músics de sessió, collons! amb el bèstia i increïble que és Terrana, en els seus discos sembla una floreta del camp que tem perdre els seus pètals, està massa mesurat, massa simple, no m'agrada que els seus acompanyants es quedin tan amagats.

En fi, un cop expressades les meves queixes, i després d'advertir sobre alguna cosa que segur ja us imaginàveu, també he de dir que el CD és molt i molt escoltable, sobretot per la veu de Johnny que, actuant com a gran secundari, dóna mostres del seu poder en cadascuna de les composicions.

'Ghost in the Black' és el típic "tema Axel" amb el que obre els seus discos després de la introducció, ràpid i heavy amb un ja clàssic duel de guitarres i teclats, obrint camí perquè ens trobem amb "Run With The Wind", un bon tema de heavy rock de tornada senzillot. Sorprenen breument les melodies vocals una mica de carrer i vacilones de "Before I Die" que es tornen més melòdiques quan arriba la tornada. I així arribem a la part central amb el típic tall que dóna títol a l'àlbum i que en teoria hauria de ser un dels millors, i dic en teoria perquè en realitat no ho és, comença amb unes guitarres acústiques i un lleu so southern per passar ràpidament al costat més èpic del metall sobre un matalàs de teclats de tall oriental, després tornem a les acústiques per, més tard, repetir de nou amb la part més metàl · lica. Un tema massa llarg per ser tan simple i que es fa pesat i monòton.

"Fortunes Of War" és la típica i tòpica cançó d'Axel que ens semblaria bona si no fos perquè fa la sensació d'haver-la escoltat ja abans, i després d'ella comença "Bridges To Nowhere", un mig temps en què brilla sobre tots els altres Gioeli. "Lived Our Lives Before" és la balada ideal per delectar-nos de nou amb la veu del seu vocalista, gairebé més que amb els gastats solos del líder de la banda.

I passem a acomiadar el disc amb les dues millors cançons al meu parer del mateix "Hold on to your Dreams" està construïda sobre l'especial base hard rockera que tan bé sap imprimir Axel en els seus treballs i "World Of Confusion" curiosament amb el cognom de "The Masquerade Ball part. II" que no fa sinó confirmar la meva teoria anterior sobre la recerca de l'èxit aconseguit amb aquest grandiós treball. Per descomptat, fent honor al seu cognom el tema és una grandiosa obra mestra de gairebé deu minuts de durada que bé podria valer la compra del disc.

'Circle of the Oath' és un àlbum poc sorprenent, que podem gaudir escoltant però que serà empès a l'oblit irremeiablement segons vagi avançant l'any. No exigeixo mutacions, compte!, només vull una mica d'aire fresc i tornar a tenir la il · lusió d'esperar un nou disc d'Axel Rudi Pell.

Gema R.

Data Publicació: 26 març 2012

Pàgina AXEL RUDI PELL

La HEAVY torna aquest mes!

2012-02-14T15:42:00.000+01:00

Ens encanta poder-vos anunciar que, des d'aquest mes ja estarà disponible als punts habituals, la nova edició de La Heavy. La millor revista de parla hispana que, durant 30 anys, ha sigut publicada sota l'empara de MC Ediciones.

Com ben sabreu, l'empresa editorial ha quebrat i això va propiciar la no publicació de la revista durant el mes de gener.

Amb aquesta publicació, la numero 1 de la nova era, es dona per arrencada una nova etapa per a la revista. Ara, sota els auspicis de En Bobina i la distribuidora GDE Revistas.

Des del Cops de Rock li desitgem tota la fortuna i sort que puguin envoltar la publicació. Segur que tindrem revista per molt anys més. Vinga, sortiu al carrer.. aneu al vostre punt habitual i... a per ella!!!

Per més info, entra a la Web de Mariskal Rock.

I aquest dijous...al COPS DE ROCK

2012-02-13T16:28:00.001+01:00

FROZEN RAIN -Ahead Of Time [Avenue Of Allies]

2012-02-11T12:28:00.000+01:00

Quatre anys han passat des que s'edités el seu honónimo disc debut, i la veritat és que sembla que no ha passat el temps: ni han millorat, ni han polit el seu estil, però els belgues Frozen Rain segueixen facturant un agradable i efectiu rock melòdic d'inspiració europea, que de ben segur farà les delícies dels assidus a l'estil.2008 va ser el punt de partida. De la mà del multiinstrumentista i principal compositor de la banda, Kurt Vereecke, neix una altra agrupació la qual haurem d'adscriure a les files dels innombrables projectes que avui dia tributen homenatges a aquell rock melòdic que va sacsejar els anys vuitanta. Amb poc o res de nou que aportar, i un primer disc més que acceptable, es alcen de nou a la palestra mediàtica amb un altre llançament agradable i assequible en la seva concepció, assentat en les mateixes bases que el seu predecessor, i aspirant a poc més que el reconeixement dels més entesos en la matèria.

Això no és necessàriament dolent, però potser el mercat comença a saturar-se de projectes molt similars entre si, amb uns estàndards de qualitat realment dúctils, i una sensació d'indulgència certament perillosa.Per a la nova encarnació de Frozen Rain, trobem els mateixos músics de base que acompanyaven al seu fundador, Kurt Vereecke, qui s'encarrega pràcticament de tot: tecles, baix, acústiques, i veus. Aquests no són altres que Jurgen Vitrier (tecles) i Vincent de Laat (baix). Els acompanyen per arrodonir el combo Rick Priem (guitarres) i el germà del propi Kurt, Hans Vereecke (bateria). Òbviament, el guió només pot dur a bon terme si ens valem d'una estrella: aquesta no serà una altra que el gran vocalista germànic Carsten "Lizard" Schultz, qui va donar vida a les lletres dels temes de bandes com Paradise Inc, Evidence One o Domain, entre d'altres. Tota una garantia, com veurem en desgranar les virtuts d'aquest "Ahead Of Time" que Frozen Rain ens ofereixen el 2012."Ahead Of Time" em sembla potser més guitarrer que el seu predecessor, sense oblidar que les línies vermelles entre les quals es mou la banda estan més que clares: tecles a mansalva per emmarcar la melodia i un embolcall musical al servei d'un vocalista rutilant . Tant al seu servei, que en gran part dels temes s'ha implementat la veu tan alta que arriba a saturar l'oient. El conjunt final no estarà complet si ocultem que les mescles i masterització del producte són a càrrec dels omnipresents Alex Del Vecchio i com no, Dennis Ward. Malgrat tot, per res m'enlluerna el resultat final. He escoltat millors treballs afinats per aquests dos genis en aquest últim any, indubtablement.

"Believe it or not" és una guanyadora. El millor tema del disc, obrint el mateix de gran manera, però oferint expectatives que es van diluint a mesura que avança el minutatge del rodó. Aor d'esquadra i cartabó, mesurat i precís. La carta de presentació d'aquest rodó, sens dubte."Forever" inicia una escapada a terrenys més hard, en el deixant de l'ofert per alguna de les bandes on milités Carsten Schultz, com Evidence One. Aquí és on Frozen Rain perden punts, perquè es tornen vulnerables en tenir poc espai per camuflar-se. "Breakin'Out" aprofundeix en la bretxa, amb aires Scorpions, Dokken, i una secció central certament memorable per causa i efecte del perfecte matalàs de tecles incorporat a la tornada, trencant en mil trossos el tempo. Mal tractat al meu parer el baix, excessivament alt i exigent, que tempera l'efecte dulcificador del conjunt.

"We're Gonna Rock" m'agrada molt, més que interessant riff que vertebra un bon tema d'Aor a l'anglesa, si em permeteu aquest terme. Fluixeja la tornada, on esperava una mica més imaginatiu potser, donades les expectatives creades a l'inici del tall. "Too Late" és una balada on el que més ens crida l'atenció no és el tema en si, avorrit i predictible, sinó que sorgeix de la ploma de la pròpia filla de Kurt Vereecke, Joke. Gens malament per començar, però caldrà parar atenció si volem seguir composant en bones condicions. "Turn It On" es debat entre uns inicis prometedors i un pont i tornada espatllats per uns cors sorprenentment dolents. Un dels temes més hardrockers de l'àlbum, i potser dels pitjor tractats sonorament en tot el disc, costa de creure que es decidissin a incloure aquest tema sense, almenys, polir-ho una mica. "Ahead Of Time" cedeix el comandament al cor, i reneix l'esperit del més fi Aor en les meves oïdes. Això és el que vull escoltar, etèria i intel · ligent. Honestament, quan es vol abastar massa espai, es corre el risc de quedar en terra de ningú. I, lamentablement, això és el que li ha passat a Frozen Rain.

"The Last Dance Ain't Over" no desentonaria en algun dels discos dels britànics Ten, de fet compta amb tots els ingredients, excepte la perfecta i modulada veu de Gary Hughes. Llàstima. Carsten Schulz és bo, però no tant. "Not At Home" és un altre dels meus favorits, molt retro en el seu tractament, m'encanta aquest regust poper proper al Aor dels superclasse, dels que no tenien Déu, perquè ells mateixos eren divins quan tot estava encara per fer.

"The Way That You" és un altre exercici de rock melòdic mimètic, comparable a altres milers de temes ja escoltats, on el més destacat és una línia de tecles a la Styx que acompanya el desenvolupament central. I "Voodoo Party" tanca el producte a manera d'instrumental virtuosa, però amb poc pes en el balanç final.Sense voler ser massa rigorós, no acabo de veure clar el camí a seguir per aquesta banda en futures edicions. Sí sé el que m'agradaria escoltar, i qualitat crec que no falta per millorar.

José Manuel Álvarez Santos "Rocky"

Data Publicació: 9 març 2012

Pàgina Oficial FROZEN RAIN

IRON MAIDEN -Live After Death [EMI]

2012-02-10T16:05:00.000+01:00

No tinc cap dubte que estem davant del millor directe gravat mai per una banda de Heavy Metal. Segueix sent, a dia d'avui, una autèntica salvatjada musical, just 27 anys després del seu enregistrament. Iron Maiden tancaven una etapa, per a mi la més brillant i daurada, amb un directe que va passar als anals de la història per la seva qualitat tècnica, musical i per expandir la música de la donzella més enllà d'on, fins aleshores, la majoria coneixia , els Estudis.

I avui dia pot semblar difícil entendre un àlbum en directe el suficientment representatiu per il · lustrar una etapa o ser considerat més clàssic que qualsevol àlbum en estudi. Avui, quan els directes anuals es compten per dotzenes i on, per fortuna, la tècnica ha millorat en progressió geomètrica, és difícil concebre un directe una peça clau per entendre la vida d'una banda. Creieu-me, en el cas dels Maiden això és així.
El considero el millor àlbum de Iron Maiden per molts motius: Per l'estat en què Adrian Smith, Steve Harris, Nicko McBrain, Dave Murray i Bruce Dickinson arribarien en ple 1985, quan el Heavy Metal vivia els seus anys més espectaulares. Ho va ser pel set list inclòs en el rodó, per la tècnica usada per captar tot l'esdevingut en el directe, o per la màgia que ostentava la banda allà per on trepitgés. Va ser la vida després de la mort, va ser morir matant, va ser 'Live After Death'.

Va ser al Long Beach Arena de Long Beach (Califòrnia), durant els dies 14, 15, 16 i 17 de març. La banda va haver de penjar el cartell de 'Sold Out' durant les 4 nits on es va decidir recollir el testimoni sonor de la donzella matxacant el públic en directe. Ben cert és que, l'últim tram del directe, conformat per altres 5 cançons extres foren gravades a casa, en el també cèlebre Hammersmith Apolo londinenc.

El marc era el de presentació del seu 'Powerslave', un Àlbum que, a la vegada, tancava una etapa discogràfica brillant amb pedres angulars com ara 'The Number Of The Beast', 'Piece Of Mind'. L'etapa Paul Di'Anno, quedava defintivament sepultada i Bruce Dickinson s'erigia com l'autèntic cantant de la banda. A més, demostrat quedava a l'àlbum que la defensa dels primers temes, dels dos primers àlbums, estava més que superada.

El 'speech' de Winston Churchill usat per ànim a les tropes aliades durant la segona guerra mundial servia per obrir cada nit. Tot seguit queien dues de les punyalades del qual era últim treball en estudi: "Aces High" i "2 Minutes To Midnight". De seguida, la tècnica al servei de la nit, el Heavy Metal prenia totes i a cada una de les ciutats i la banda, demostrava ser tan gran com una allau imparable. El repàs obligat al monumental 'Piece Of Mind' es succeïa amb "The Trooper", -lluïment d'Adrian Smith inclòs- i "Revelations" o "Fight Of Icarus".

El moment més Prog arribava cada nit amb l'espectacle servit en safata; queia "Rime Of The Ancient Mariner". Poc menys de 10 minuts de rapsòdia metàl · lica. Uns minuts absolutament orgàsmics, on la banda demostrava estar en el seu 'top'; lloc on mai tornarien.

Un altre molt en aquesta ona era la que donava títol a l'últim llançament, "Powerslave", amb un Bruce Dickinson lliurat al 500 per cent. Parròquia, banda i ambient vivint en una simbiosi perfecta.

Del seu mític i cèlebre 'The Number Of The Beast' de 1982 queien les -per aquell temps- obligades "The Number Of The Beast" i "Hallowed By Thy Name" i "Run To The Hills". Supremes com elles soles.

Va ser una bona experiència i excusa per poder comprovar la defensa de clàssics com "Running Free" o "Iron Maiden", tots dos de les seves dues primeres obres, les que van estar signades pel tel vocal de Paul Di'Anno, primer cantant del combo.

Anys més tard, i amb l'excusa -de vegades excessivament recurrent- d'una remasterització va arribar un segon set de cançons; un segon rodó, gravat a l'octubre de 1984 al Hammersmith amb "Wratchchild", "22 Acàcia Avenue", "Children Of The Damned "," Die with Your Boots On "i" Phantom Of The Opera ". Hi va haver fins i tot un altre volum amb "Losfer Words", "Sanctuary" i "Murder In The Rue Morgue", aquests tres gravats durant els mateixos dies de març.

Teniu davant vostre el que segurament és el millor directe de la història del Heavy Metal. Teniu davant vostre un testimoni sonor de com boig el món es va tornar per menjar de les mans de bandes tan gegantines i monumentals com Iron Maiden.

Xavi Carafí i Mauri

PRETTY MAIDS -It Comes Alive [Frontiers Records]

2012-02-09T20:57:00.000+01:00

Els danesos Pretty Maids estan celebrant el seu 30è anniversari com a banda, i com a conseqüència d'això, finalitzant el mes de Març, i per mitjà de Frontiers Records llençaran el seu primer disc i DVD en directe: ‘It Comes Alive (Maid in Switzerland). Moltes eren les veus que aclamaven un treball d'aquesta mena per a una de les bandes amb més solera, sempre conservant aquella regularitat als seus discsos que els ha mantingut al peu del canó tants anys, oferint continuament boníssimes obres, sense perdre ni un àpex de la seva personalitat i amb un so molt ben definit i fàcilment reconeixible gracies a la personal (i boníssima) veu d'en Ron Atkins.

Així que, després de l'èxit rotund que han aconseguit gràcies al seu últim disc ‘Pandemonium’ era l'oportunitat perfecta per portar-ho a terme.

La banda es va mantenir en una gira constant durant el període 2010/2011 que els va portar a patejar pràcticament tot el continent europeu entre concerts propis i grans festivals.
Així doncs, l'1 d'octubre de 2011, Pretty Maids es van reunir a Pratteln, Suïssa, amb una multitud entusiasta i famolenca d'aquest heavy rock que tan bé practiquen els danesos.
El resultat d'aquesta nit tan especial es fa present a 'It Comes Alive' i mostra a la banda en el seu màxim esplendor, amb un gran estat de forma, interpretant temes de la seva extensa carrera musical.

Mai he sentit queixes dels seus directes, fins i tot jo mateixa vaig poder comprovar el seu potencial en alguna ocasió i us puc assegurar que vaig sortir més que satisfeta de la seva actuació, sempre entregats, sempre donant-ho tot a l'escenari, aquesta és l'ocasió ideal per tenir arxivats aquests records grats que em porten el escoltar tots els clàssics d'aquesta banda. Perfectament cohesionats, molt compactes, amb un so immillorable, una tasca dels músics absolutament perfecta, un Ron en un estat vocal envejable i en contínua interacció amb el públic, ve de gust tornar-los a veure, llançar-se de cap a la pantalla, ser-hi vivint i respirant aquest ambient que són capaços de crear.

Com és d'esperar, el seu gran disc 'Pandemonium' està molt ben representat dins el set list, començant de fet amb les dues primeres cançons d'aquest, i amb una deliciosa "Little Drops Of Heaven", gairebé arribant al final. És un regal per a mi escoltar a més grans temes com "Hell On High Heels" o "Destination Paradise" d'un altre dels meus discs preferits: 'Anything Worth Doing is Worth Overdoing'.
Tampoc obliden el seu gran clàssic 'Future World', al qual li donen força cera amb quatre temes, entre els quals hi ha per descomptat qual presta el seu nom al disc o "Love Games".
La resta del set list està molt ben repartit entre les seves dotze obres i, unit al excel · lent contingut visual del seu DVD amb l'addició de documentals, escenes de backstage i entrevistes amb la banda, fan d'aquesta una ocasió irrepetible per tenir tota la força del directe de Pretty Maids, ben guardada a casa. Tot això a més envoltat dins un artwork impressionant.

A continuació us deixem amb els continguts tant del CD com del DVD més el tràiler oficial perquè aneu fent boca:

Tracklisting:

CD1:

Pandemonium; I.N.V.U; Hell on high heels; Wake up to the real world; Destination paradise; Another shot of your love; Scream; Walk away; It comes at night; Queen of dreams; Savage heart; Clay.

CD2:

Yellow rain; Rock the house; Back to back; Rodeo; Lovegames; Future world; Little drops of heaven; Please don’t leave me; Red hot and heavy; Lethal Heroes*

*bonus track

DVD:

Pandemonium; I.N.V.U.; Hell On High Heels; Wake Up To The Real World; Destination Paradise; Another Shot of your love; Scream; Walk Away; It Comes At Night; Queen Of Dreams; Savage Heart; Yellow Rain; Rock The House; Back To Back; Rodeo; Love Games; Future World; Little Drops Of Heaven; Please Don't Leave Me; Red Hot & Heavy.

Rockumentary (incl. escenas de backstage y entrevistas con la banda)

Gema R.

Data Publicació: 23 març 2012

Pàgina PRETTY MAIDS

OVERKILL Proclama l'Edad Elèctrica

2012-02-08T21:43:00.000+01:00

Com veureu a les imatges que ens passen, Overkill estan més que involucrats en la gravació del seu esperat nou àlbum d'estudi que publicarà Nuclear Blast Records.

L'àlbum es dirà 'The Electric Age' i la seva edició està prevista pel proper 30 de març. Gravat als Gear Studios, propietat del baixista de la banda, D.D Verni, el so no es preveu melòdic en excés. Més aviat, tot el contrari, metal d'alta costura i boníssima producció.

Entra i disfruta amb aquest 'Behind The Scenes Of The Electric Age' que la banda ha deixat per a que ho visualitzem. S'acosta Overkill aquest 2012! Avisats esteu!

Y aqui va el video!

JACK BLADES -Rock'n'Roll Ride [Frontiers Records]

2012-02-08T21:27:00.000+01:00

COm ja vam dir amb el llençament de Jeff Scott Soto; que no ens jugui una mala passada l'aritmètica. Tenim davant nostre el segon àlbum en solitari, en la carrera del grandíssim Jack Blades. El seu fer es compta per discos d'or, platí, èxits imborrables i moments tan brillants i per a res exempts de talent com de tècnica vocal i compositiva. Es troben a la seva cartera un gran nombre d'obres majestuoses amb Night Ranger, Damn Yankees, TMG o el duet Shaw Blades.

Comença el 2012 amb un autèntic tro melòdi i es suma a la festa hivernal aquest genuí i sucós 'Rock'N'Roll Ride' que enamorarà a qualsevol amant del rock melòdic.

'Rock'N'Roll Ride' es configura com un d'aquells àlbums ràpids, senzills i carregats de boníssims moments, on les melodies, les bones guitarres, la veu magistral d'en Jack i una nova producció de matricula que corre a càrrec de Frontiers fan la resta. Només hauràs de donar-li al 'Play' i disfrutar des de la primera escolta amb els 11 talls del rodó. La continuació de 'Jack Blades' del 2004 està servida.

Em dona la impressió de que, a més de ser un grandíssim àlbum, el que presentem avui aquí és un exercici d'honestedat i sinceritat. Tinc la sensació de que Jack Blades es sincera aportant el que per a ell, és vida. I ho fa a través d'un viatge sonor molt dolç i carregat de somriures, de garra i melancolia en moments. 11 talls amb un abultat sabor rocker molt saborós.

Jo partiria l'àlbum en dos. Per una banda, la part més elèctrica i directa, bevedora del classic rock que poc envejaria dels seus Night Ranger o Damn Yankees. A l'altra banda del segment, una faceta una mica més acústica i absolutament entregada al fer de Dylan o Oldies -dels quals s'ha sentit inexorablement lligat-.

Així, a la primera meitat estan els inicials "Back In The Game", la molt ACDC i una mica gamberra "Rock'N'Roll Ride", la ultra melòdica "Born For This" o una de les millors, "Love Life". Sense dubte em quedo amb la sublim "Say You Will", amb unes guitarres doblades i un ritme atrafegat deliciós, i uns cors carregats d'energia positiva que acaben per infectar el pitjor dels teus dies.

"Hardest Word To Say" encapçala el costat més melancolic i, pres per textures més acústiques i tranquil·les. El mateix passa amb el mig temps "Anything For You", la molt Dylan "West Hollywood" o, "Don't Give Up"; lleuger quatre per quatre amanit amb unes acústiques i un punt country a les veus que li fan guanyar unes octaves en questió de 'feeling'.

"Rise And Shine" ostenta quelcom dels dos costats dels que parlem. Comença amb un ritme més bé tranquilot i endormiscat, i que fa despertar a mode de 'guitarrazo limpio' i una varietat vocal espectacular.

I, per acabar, "Hey Now", una lenta presa per una ànima soul impressionant i una acústica impregnada de melancolia. El talent vocal de Jack fa la resta, mentre li donem l'adéu a l'àlbum amb una classe impecable.

Amb la possible reunió dels Damn Yankees (Amb Ted Nugent, Tommy Shaw i companyia) a la cantonada, i el pròxim àlbum de Night Ranger possiblement en fargues, més que balsàmics seran els 11 talls que presenta aquest viatge al Rock'N'Roll. Amén.

Xavi Carafí i Mauri

Data Publicació: 30 març 2012

Pàgina Oficial JACK BLADES

VAN HALEN -A Different Kind Of Truth [Interscope]

2012-02-06T22:30:00.000+01:00

2012 seguramente serà recordat per molts motius a nivell musical. S'esperen, pel curs actual molts i sonors retorns (Kiss, per exemple). Però cap com el de Van Halen, que ho fan a l'engròs amb 'A Different Kind Of Truth'. I es que, sense desmereixer ni una mica els altres grans retorns esperats, el d'aquests californians significa la rúbrica de la reunió Van Halen - David Lee Roth després de quasi 30 anys d'enemistats i diversos problemes.

Ha sigut un lalrg hivern, des de que van publicar aquell llunyà '1984' al mateix any. Després arribaria el gran Sammy Haggar amb tants altres rodons a l'esquena i al 1998 l'ex Extreme Gary Cherone per fer-se càrrec del fluix i imprecís 'III'. Uns quants intents de gira fallits, un càncer, diverses discussions per pintar un mur sencer, diversos bufs i anècdotes per a empaperar una editorial sencera després, Van Halen tornen a l'olimp del rock per recuperar, a mode discogràfic, el seu estatus de gegants del Hard Rock.

I ho fan amb un line-up amb un sol handicap inacceptable; la no invitació de Michael Anthony, el qual es troba molt a gust amb Chickenfoot, amb Satriani y Sammy Haggar. Tot i aquest efecte, David Lee Roth demuostra estar perfectament a nivell vocal, Eddie Van Halen compleix sobradament el seu paper de guitar hero marcant-se un gran joc de cançons que, més que restar, multiplicaran. D'altra banda, estan Alex Van Halen, suprem a las baquetes i un altre Van Halen; Wolfgang (fill de l'Eddie) que cumpleix l'expedient sota un discret paper com a secundari.

Estic pràcticament convençut de que, preguntant a una bse de fans prou representativa com a població estadística, arribariem aviat a l'acord de que el so que emana aquest 'A Different Kind Of Truth' es bebedor i just hereu del so que la banda va practicar entre els ultims anys 70's i el primeríssims 80's, quan el combo va tenir el món menjant de les seves mans.

Haig d'admetre que el primer single que coneixiem, "Tattoo" em va deixar més fred que res. Sent un hit acceptable vaig pensar que no feia justicia al llarg periple sense Van Halen. Vaig pensar que, si fos aquell l'escollit per representar el rodó, la cosa estaria molt malament. Un cop escoltat el plàstic, de dalt a baix, del dret i del revès, haig d'admetre que la cosa ha millorat en progressió geomètrica. Tenim davant nostre un grandíssim exercici d'honestedat, Rock'n'Roll i actitud. M'encanta. No hi ha refugi per al dubte; pot aquest 'A Different Kind Of Truth' sense por col·locar-se al mateix estant que 'Fair Warning', 'Women & Children First', '1984' o les dues magmàtiques obres dels seus inicis. Deixem de banda si la col·lecció es un refregit de demos perdudes, idees arxivades o un simple 'copia i enganxa'. El talent, la creativitat i el saber fer no han de mesurar-se amb aquella vara.

Comença aquest 12è àlbum amb el single "Tattoo", un mig temps amb un ritme de to molt marcat i un combo cridant el seu nom amb la boca petita.

"She's The Woman" es molt hard. Amb un riff molt 'vacilón' i uns cors que semblen trets dels primers anys de la banda.

"You And Your Blues" arrenca amb un punteig molt adictiu i que ens torna al millor Eddie, al servei del rock. Els cors, novament, protagonistes de dalt a baix.

"China Town" és una de les més ràpides on la bateria de l'Alex i el ritme atrafegat de l'Eddie abasten pràcticament tot el protagonisme. Té un puntet al cèlebre "Hot For Teacher" del 84. "Blood And Fire" és una semi tranquila que creix a mida que es menja els minuts. Cors, licks i demés són deliciosos tot i que, em quedo amb la melodia del solo que es marca l'Eddie. Dels millors.

"Bullethead" és un altre grandissim tall de hard rock directe. Una bomba que pot esclatar en qualsevol moment; amb aquell David genial i uns cors escortant-lo per fer més gegantí el tall.

"As Is" és un dels més ràpids i més variats. Comença amb un ritme espés baix-guitarra-bateria que, rapidament, muta en un ultra ràpid dard enverinat. D'altra banda, un dels més prescindibles del plàstic pot ser "Honeybabysweetiedoll", esquitxat amb quelcom de modernor i un tel misteriós per moments.

Un altre moment de lucidesa molt Mr.Big és "The Trouble With Never", a mig camí entre el hard tintat de blues i el rock directe que ha empapat tot l'escoltat fins ara. Genial el canvi que respira el tema a la meitat del camí. Gran veu de David i ritme de guitarra sublim per crear una atmosfera vital.

Directe com ell sol és "Outta Space", amb un David Lee Roth cantant quasi al seu limit vocal. Hi ha que veure com està la veu de David al rodó. Majestuós. El treball de guitarres, el ritme i el puntet 'macarra' és deliciós, senzillament.

El concepte 'vacilón' resideix a "Stay Frosty", una mena de country tocat per quelcom de rhytm & blues, guitarra acústica en mà i la veu de David fent lo seu. Quasi per sorpresa es doblega la tranquilitat del combo sencer entrant a escena. Eddie ens regala una altra delicia en forma de solo. Cors, ritme i sobretot el puntet que es respira dibuixant un somriure que trigarà a disipar-se.

Ja a la recta final ens trobem dos maçades més. "Big River", un consistent ritme de hard rock amb un altre moment virtuossístic de Mr.Van Halen i, "Beats Workin'", quelcom més obtús però amb aquest filet de melodia que infectarà el minutatge final del plàstic.

Voliem Van Halen i aqui estan. Amb un digníssim àlbum, amb una gira que, segurament, es passejarà per Europa i que, de bon segur recorrerà el globus sencer. Proposo que disfrutem de la seva tornada, del seu monumental retorn musical i del seu bon estat -que diuen que travessen-. Deixem de banda altres debats i creuem els dits per a que els egos descansin en un lloc millor, allunyat del nucli de la banda. Grans Halen!

Xavi Carafí i Mauri

Data Publicació: 7 febrer 2012
Pàgina Oficial VAN HALEN

COPS DE ROCK #434 Festivals, Novetats i Clàssics

2012-02-05T13:13:00.000+01:00

Us deixem el Programa emès el dijous 2 de febrer de 2012. Un Programa de dues hores repletes de Novetats: Jeff Scot Soto, Jack Blades, Van Halen, Lana Lane, Furyon, Pretty Maids, Blessed By A Broken Heart, Pete Lesperance.. I Clàssics, molts Clàssics.

A més, tots els Clàssics (que no han sigut pocs) han girat al voltant dels Festivals dels que hem conegut els seus cartells oficials fa poc. Firefest, Sonisphere Getafe, Sweden Rock, Download...

Així hi trobareus clàssics de Metallica, Slayer, Lionville, Tyketto, Santers, Danger Danger, Reckless Love...

Doncs vinga! No et perdis aquest Programa, de dues hores amb molt Hard Rock de tots els colors, de totes les disciplines i estètiques. De tot per tots. Com cada Dijous, entre les 20:05 i les 22h des de Canablau FM (100.4 Fm, www.canalblau.cat).

OUTLOUD -More Catastrophe [AOR Heaven]

2012-02-05T03:13:00.000+01:00

Suposo que, avui dia, encara hi haurà algun seguidor/a de rock melòdic que desconeixi el nom d'Outloud. I donada la seva curta - fins el moment- trajectòria no ho tipificarem d'errada majúscula. Potser fora una mica menys acceptable deixar passar de llarg l'ultim treball d'estudi de la banda i ara, aquesta mena d'annexe que presenta el segell Metal Heaven/AOR Heaven.

Formats per Bob Katsionsis (Firewind) i Tony Kash a les guitarres. El segon, pupil del primer. un line-up complert per Jason Mercury al baix, Chandler Mogel a la veu, y Mark Cross.

El que va començar al 2008 es va consolidar i va acabar de quallar fa uns mesos amb 'Love Catastrophe', el seu segon plàstic. Ara, tornen amb un EP que continua el deixant a mode molt més sintètic.

L'EP està format per sis talls que ens desgranen una mica més del so ofertat en l'anterior rodó; el mateix que es publicaba al juliol del 2011. Tres d'ells son nous; "Saints On Fire", "Cross The Line" i "Mr.Long Gone". Els tres, autèntiques ganivetades de hard rock melòdic que entraran des de la primera escolta.

Per la seva part, "The Last Days Of December" és una preciosa i delicada lenta, amb una producció instrumental magistral que la fan un dolç i sugerent plat d'AOR.

L'EP es tanca amb dues versions particulars que la banda ha vonlgut gravar de nou aplicant, sigui dit de pas, un filtre que poc té a veure amb el rock, però que, segurament, el fans picaran l'ullet com a curiositat i que, a la vegada, acceptaran sense problemes. Per una banda, la revisió de "Falling Rain", el segon tall de l'anterior 'Love Catastrophe', ara convertida en quelcom proper al flamenc i el chill out.

Estanca amb una versió molt més íntima de "We Run", un dels que van formar el seu debut al 2009. En aquest cas, piano i veu, cara a cara.

Bona oportunitat per descubri aquesta fantàstica i prometedora formació greco-americana. Si ja els coneixies, pot ser que aquest mini-album tanqui el cercle i acabi de completar un àlbum que ja brillant per sí mateix.

Xavi Carafí i Mauri

Data Publicació: 30 març 2012

Myspace OUTLOUD
Pàgina Oficial OUTLOUD

JEFF SCOT SOTO -Damage Control [Frontiers Records]

2012-02-04T03:32:00.000+01:00

És un autentic privilegi tornar a trobar-se amb una altre nou àlbum del que és, sense dubte, una de les millors veus que ha parit el sistema; Jeff Scot Soto. El veterà music i cantant americà -de descendència portorriquenya- torna amb 'Damage Control'; una col·lecció de temes que magmatisen en forma de hard rock i supuren melodia pels quatre costats. A més, no tinc cap dubte en que, d'aqui uns mesos, quan celebrem els millors del curs, no faltarà aquest ultim rodó que en Jeff editarà a finals de març.

Benvinguts/des tots/es al retorn d'en Jeff. Tots/es aquells/es que us vau sentir desesperançats o desconcertats al 2009 amb 'Beautiful Mess' tornareu a somriure després de la primera escolta d'aquest nou set.

Als qui no sou coneixedors de la música de la veu ianqui, us diré que seria un grandissim error deixar-vos enganyar per considerar aquest el cinquè treball discogràfic de la seva carrera (tot i que, aritmèticament, ho sigui). En Jeff ha sigut veu a una infinitat de diversos projectes, bandas d'altíssim "caché", tributs, bandes sonores, etc. Mentres que el seu pas per les files de Yngwie J.Malmsteen o Talisman han de ser considerades de llegenda, altres projectes i altres bandes no queden enrera. Parlo de Panther, Kuni, Eyes, Takara, Humanimal, Human Clay i un munt de col·laboracions. També abultat ha sigut el seu pas pels més recents rodons de Jorge Salan, Soul Sirkus, Talon, Trans Siberian Orchestra, Last Autumn's Dream, Michael Schenker, Redlist, Tempest o els esperançadors W.E.T. I tot això, només per nomenar a alguns. Espero que, algun dia algun museu es digni a exposar l'agenda del celebre cantant en els ultims 30 anys. Serà digne de càtedra saber com ha sabut gestionar la seva veu, el seu temps, el seu saber fer i, sobretot, la sevagola per exercir-la al servei de tantíssims projectes dels quals no apunten els grisos per cap costat.

Al 1994 decideix començar la seva carrera en solitari amb 'Love Parade'. Des de llavors i fins a avui, serem testimonis de la capacitat de configurar cada àlbum com un capítol sonor independent (l'un de l'altre). Sempre m'he sentit sorprès per la capacitat del cantant a l'hora d'adaptar-se als diferents projectes als que ha sigut cridat. Tot i que, potser, per sobre de tot, em sorprengui la capacitat de convertit cada àlbum en un rusc plagat de sorpreses; algunes amb més i altres amb menys fortuna. I han caigut 'Prism' al 2002, 'Lost In The Translation' al 2004, 'Beautiful Mess' al 2009 i, ara, 'Damage Control'.

'Damage Control' desprén melodia en grans quantitats. I tot, sota aquella manta de rock melòdic tocat pel tel AOR inconfusible en les produccions de Frontiers.

Pel llençament, en Jeff ha comptat amb participacions de companys de professió i amics: Dave Meniketti (Y&T), Jamie Borger (Talisman, Treat), Casy Grillo (Kamelot) o Joel Hoekstra (Night Ranger). Tot això, afegit al talent innat i saber fer de Mr.Soto, proveeixen d'un assortiment i molt apetitós set d'art.

El que obre, "Give A Little More" ens marca el camí que s'obre davant nostre. Hard rock explossiu, amb abultades textures guitarrístiques i uns cors propis de la factoria Scott Soto. Tot seguit, el que titula l'àlbum s'inicia amb un ritme molt hard i deriva en un ritme de rock melòdic deliciós.

Un dels singles és "Look Inside Your Heart". A més, s'inclou un video en l'edició en DVD. Un altre tall de rabiós rock melòdic amb una capa espessa de reminiscencies Journey.

A aquestes alçades, ja estic absolutament enganxat davant del que, per a mi, és el millor àlbum de rock melòdic en el que portem d'any. I, segurament, seguirà sent imprescindible la resta del curs. Potser sigui per la melodia, per l'excel·lent veu o, potser, per la magistral producció.

A "Die A Little" trobaràs una autèntica joia melòdica, amb uns cors i una línia compositiva que beu dels millors del gènere. Una mica més tènue i suau que les anteriorment citades, i amb una aura d'AOR que banya els poc menys de 4 minuts. Sese dubte, màgica.

Una altra que pot robar-te el cor és la preciosa "If I Never Let Her Go". Un ritmoe a mode de quatre per quatre, amb una base molt dolça i un punteig de guitarra sublim. El joc de veus, novament magistral, no pararà en la seva missió de fer-te moure. Emocional com poques. És un autèntic plaer disfrutar d'en Jeff en temes com aquest.

"Tears That I Cry" és una rítmica i veloç melòdica genial. D'altra banda "Bonafide", és una de les poques lentes que trobarem, amb un puntet Bluesy i amb un desembarcament a lo power ballad. Preciosa i impecable exercici de melodia.

"Krazy World" és continent d'un ritme una mica més "macarra" i amb una mica més de punch metàl·lic. Tot seguit, "How To Love Again" és un altre momentàs de l'àlbum.

Els postres venen en forma de "Afterworld" i "Neverending War"; la primera, una mica esquitxada per una capa de hard rock "vacilón" i uns cors abobinables, marca de la casa. La veu, una mica més agressiva es meticulosament perfecta. La segona, una mica més etère i omple amb ànima acústica.

És, sense dubte, el millor treball d'en Jeff en tota la seva carrera en solitari. Se que és avançar-se molt als esdeveniments però, vist el que el treball m'ha fet sentir, no dubto ni un moment en posar-lo com un dels discassos de l'any i, possiblement, un dels 5 millors plàstics en la carrera de Jeff Scot Soto.

Xavi Carafí i Mauri

Data Publicació: 23 març 2012

Pàgina Oficial d'en JEFF

LANA LANE -El Dorado Hotel [Think Tanl]

2012-01-31T21:15:00.000+01:00

La gran “diva” del rock simfònic progressiu està de màxima actualitat aquests dies amb la imminent sortida del seu nou disc ‘El Dorado Hotel’, quelcom que a mi m'alegra molt, ja que és una de les meves cantants preferides. La seva trajectoria fins ara ha sigut impecable i mai a drefaudat als seus seguidors.

Des de l'edició al 1995 del seu disc debut ‘Love Is An Illusion’ fins al seu penultim disc ‘Red Planet Boulevard’ fa ja quatre anys, Lana ha demostrat el seu enorme talent musical, sempre al costat del seu marit, el productor i teclista ErikNorlander, forjant-se una carrera sòlida i brillant on ha primat sobretot, l'amor per l'art de crear música, de fer cançons plenes d'elegància i preciosisme musical.

Per soposar, aquest ‘El Dorado Hotel’ no serà menys, en ell trobareu tot el que us espereu d'una artista de la seva talla, amb la seva veu madura i perfectament modulada com a protagonista, i aquella cohesió d'estils i gèneres musicals ja habituals en ella.

El disc està concebut com si assistissim a un sopar íntim a casa del matrimoni Norlander, ells són els únics compositors, comptant només amb l'ajuda d'un vell col·laborador de la parella: Mark Mcrite.

Tot i que no han escatimat en despeses a l'hora de preparar un bon convit i per això tenim uns convidats de luxe, amb els que, en més d'una ocasió, han compartit escenari. Així, a més de Lana Lane posant la seva veu al servei de la música, i d'Erik Norlander com a productor, teclista i guitarrista ocasionaltenim a grans musics com John Payne(Asia) a càrrec de la mandol·lina, cors i armonies vocals, Mark McCrite,(Erik Norlander) que, a més de ser compositor, col·labora també com a guitarrista, baixista i corista, Bruce Bouillet (Racer X), Freddy DeMarco (Erik Norlander), Neil Citron i Guthrie Govan estan també a càrrec de les sis cordes, els ja habituals acompanyants de Lana en els seus treballs MarkMatthews i Don Schiff i, com a colofó final, Jay Schellen d'Asia a la batería. Amb aquest planter…Quin sonat es perdria un disc com aquest?

La situacióideal per escoltar aquest treball seria en estat de relaxament absolut, ja que es un disc molt tranquil, creat per aprofundir en cadascuna de les composicions, així que el més adequat sería que us busqueu un lloc còmode, a ser possible on pogueu rebre uns lleus i càlids raigs de sol, que connecteu els auriculars i que us treieu pressió de sobre durant, al menys, una hora, que tanqueu els ulls i evoqueu un lloc tranquil i solitari. De fet, la imatge que ens presenta la cover del disc seria perfecte, un bonic i colorit paisatge on perdre's i oblidar els problemes diaris. Veieu aquella porta oberta? Doncs anem a creuar-la...

“A dreamfull of fire” comença exactament com m'esperava, rock progressiu amb molt bona ambientació de teclats i guitarres de tints setenters, fins que arriba la màgica i melodiosa veu de Lana.Sorprent la explosió metàl·lica de la tornada, establint un encertat contrast entre estrofes i la mateixa. La part instrumental és d'autentic luxe, usant multitud de diferents instruments que li donen cert aire "zíngaro". Després d'ell arriba “Maybe We'll Meet Again”, una cançó melòdica de tall europeu, rock clàssic amb teclats vuitanters barrejats amb la sensibilitat moderna i actual.

“El Dorado”és tan meravellosa com la veu de Lanavulgui que sigui, ja que ella és la principal protagonista d'una cançó somniadora i profunda que es passeja flotant per la nostra habitació. D'altre banda, “Darkness Fall” es descobreix més èpica, en la que la tètrica i misteriosa foscor representada perunes crues guitarres i uns aconseguits cors s'enfronten a l'arribada d'un nou dia en el que el sol i el cel son atrets per la veu més dolça de la "diva" i una preciosa melodia de guitarra. Com era d'esperar, la llum venç finalment la foscor.

Quan comencen les primeres notes de “Hotels” es dilueix tot el voltant, esvaïnt-se lentament mentres la seva veu, únicament acompanyada d'un piano i una acústica, llisca pels nostres sentits acaronant-los. Apareixen aviat, com una presencia intangible, una trompeta i un violí per afegir un toc d'elegant jazz al conjunt.

La preciosa tornada de “Believe” et farà creure cegament en la música i t'emocionarà fins el plor. L'unic "però" que els poso es aquesta breu veu robotitzada que fa servir aqui i que trenca l'embruixament de la cançó. Afortunadament, dura només uns segons i, quan arriba de nou la tornada, m'oblido d'aquell detall i m'entrego als braços de la seva melodia.

Acontinuació arriben dos dels temes més moguts del rodó, “Life of theParty” fa honor al seu títol i és de les més guitarreres que sentirem, i “Gone are the Day” segueix la linia de l'anterior, tot i que si aquella sonava més setantera, aquesta resulta més actual amb una tornada digna del millor rock melòdic que es pugui factuar avui dia.

“Moon God”és un tall en el que els musics es tornen a passejar pels camins més melòdics, inclòs l'AOR, i en el que la música deixa de ser quelcom eteri per aconseguir tal pes i protagonisme que quasi pot palpar-se amb els nostres dits.

Per acabar, els quasi dotzem inuts de duració de “In Exile”, donen per molt i en ell podrem emocionar-nos amb la delicadesa que imprimeix Lana a l'hora de cantar, sorprendre'ns quan el tema arriba al seu moment culminant, assaborint l'elegància de la part instrumental amb el baix, teclat, guitarra i bateria demostrant una classe i maestria en la seva execució que està fora de tot dubte. Mestres cadascún amb el seu instrument, converteixen la cançó en una epopeia que serà recordada eternament.

‘El Dorado Hotel’ és un disc ple d'emocions, sensacions i moments màgics que ens alegraran i portaran llum en aquests temps tan ombrívols.

Gema R.

Data Publicació: Febrer 2012

Pàgina Web Oficial

SONISPHERE 2012. Primeres confirmacions!!

2012-01-30T21:56:00.000+01:00

Torna el Sonisphere. I tornen Metallica. I tornaran a fer-ho en el marc d'un dels millors Festivals que hi ha a Espanya. Serà a la quarta Edició del Sonisphere. A més, visitaran el festival en el marc d'aquell Tour Especial 20 anniversari de l'aclamat 'Black Album', el qual tocaran íntegrament. A més dels de San Francisco, també confirmen la seva assistencia a l'acte Soundgarden, Slayer, Within Temptation, Mastodon, Children Of Bodom, Kyuss Lives, Gojira, Clutch, Orange Goblin, Skindred, Ghost, Sister, Vita Imana i molts altres que estan pendents de ser anunciats...

Així doncs, serà interessant veure als Metallica del Segle XXI tornant a defensar un àlbum tan cristal·lí com el 'Black Album' del 1991; o també als retrobats Soundgarden amb Chris Cornel i companyía.

Altres noms més habituals, però no per això menys interessants, segurament ens oferiran altres grandissims moments. Slayer, Within Temptation, Mastodon o Children Of Bodom són alguns d'aquests noms que, en els darrers mesos, han passat pel país i amb molt bon sabor de boca ens han deixat. I tot, sense perdre de vista els genials Gojira, Kyuss Lives, Skindred i altres... Estarem alerta davant de les possibles pròximes incorporacions.

Els preus dels abonaments seran els següents:

Oferta 2 Dies: 69 € (+ Despeses) (Només vàlid fins el 28 de febrer)

Abonament Black Circle: 120 € (+ Despeses) (Abonaments limitats)

Més Info a www.ltinews.com o trucant al 902 15 00 25,
http://es.sonisphere.eu
www.facebook.com/sonispherespain
Twitter: @sonispherespain #sonispherespain

Venda: Red Ticketmaster, Carrefour, Oficinas Halcón Viajes, atrapalo.com i Ociotur.

FIREFEST 2012...Sobren les paraules

2012-01-29T22:11:00.001+01:00

MELODIC ROCK ens deixa. A reveure Pilar!!

2012-01-29T03:46:00.000+01:00

Sabem que no és molt 'editorial' la noticia que avui publiquem. I potser pugui semblar una vergonya per a molts i moltes. Moltes vegades ens sentim enutjats quan una banda o artista decideix retirar-se. Fins i tot hem sentit dolor fisic en diferents mesures quan un lieder se'n va del nucli d'una banda o, quan per raons que escapen a tota comprensió, ens diuen que es posa punt final a la historia musical i social d'una banda.

És quelcom semblant quan un algú com Pilar Sánchez et diu que deixa Melodic Rock. Que no hi haurà més. Sincerament, des del Cops de Rock no fem quelcom així per cap programa ni personatge, però, en aquest cas, on ens lliguen tantes emocions i diversos aspectes amb la Pilar, no podem evitar posar-nos la mà al cor i sentir que avui batega de forma imprecisa i més ràpid. Melodic Rock se'n va. I ho sentim tant com en les vegades en que ens diu una banda que ho deixa.

No hi ha cap dubte de que Melodic Rock sempre ha portat aquell fermall de qualitat, de saber fer i d'orgull melòdic. Quin amant del Rock melòdic no ha escoltat algun cop un dels seus programes? Qui no ha sintonitzat el programa per escoltar abans que ningú alguna estrena, alguna crònica o alguna entrevista? Avui, centenars de programes fan el mateix; no ens enganyem. Però no com la Pilar. Qui, en cada programa es deixa el seu esperit i entusiasme i qui, a més, aconsegueix transmetre aquesta estranya sensació i necessitat d'escoltar música i viure-la com la mestra ens ensenya; com ho ha fet durant aquests ultims 6 anys.

Des del Cops de Rock entenem les raons de la Pilar per acabar amb aquesta etapa. No podem evitar que emergeixi aquella tristesa que brota del cor quan un amic, o una amiga, marxa. Ens sentim tristos per perdre un programa tan essencial per a una música tant emocional i, a la vegada, ens enorgulleix que la nostra amiga decideixi amb el cor. Sabem que no ha sigut fàcil i que, més aviat, es recordarà la decisió per la duresa de la seva naturalesa. Des d'aquí, una abraçada a Pilar, a Viri, a Anna i a tot/a aquell/a que tingui alguna cosa a veure amb Melodic Rock. Amics/gues, teniu les portes obertes per tot allò que necessiteu!! Aixequem la copa ben amunt per vosaltres i per a que, tard o d'hora, ens sorprengueu a tots/es amb algun projecte nou que impliqui el vostre talent. Salut!!

Xavi Carafí i Mauri

Oriol Cardó

COPS DE ROCK #433 Programa Brutal

2012-01-27T17:35:00.000+01:00

Aquí teniu el Programa emès el dijous 26 de gener de 2012. Un Programa de Dues hores amb Novetats, Clàssics, Notícies, Cròniques, Repàs a la Agenda del Cops i moltes, moltes guitarres.

Hem punxat Nous Àlbums que aviat es publicaran. N'hem punxat d'altres recent estrenats i també hem recordat coses dels darrers anys; 2011, 2010, 2009. També han caigut una bona sèrie de Clàssics dels darrers 30 anys i òbviament hem comentat alguna que altra Notícia relacionada amb algunes bandes.

També us hem portat Crònica de les dues Visites a les que vem tenir l'honor d'estar: Crazy Lixx i Pöker a la Mpehisto dissabte passat; i Guano Apes a la Apolo, dilluns. També hem recordat de la visita dels Hamlet la setmana vinent.

I hem fet les nostres prediccions sobre el cartell del Firefest 2012. Diumenge sabrem quines bandes configuraran el cartell del Festival de Rock Melòdic més gran. Nosaltres ens hem atrevit a fer la nostra 'porra' particular. El que sí podem confrimar és que serà novament a NOttingham, a la Nottingham Rock City.

Apa, disfruteu d'aquestes dues hores de música. Molts estils, molts colors al Cops de Rock, com sempre. Clica a 'Llegir Més' per escoltar el Programa.

EL PROGRAMA. Dia 26 de gener de 2012.

GUANO APES, 23 gener [Barcelona, Apolo]

2012-01-26T15:36:00.000+01:00

Tan sorprenent com que just uns minuts abans del show, dos dels integrants de la banda, Henning Humenap y Stefan Ude estiguessin 'in person' venent merchandising. Tan sorprenent com el so que guarda una sala que, per ami, és una delicia absoluta. Tan sorprenent com que, a dia d'avui, i després de 7 anys d'inactivitat Guano Apes sigueixen tresorant una bona legió de fans al nostre país. Gran show al que vam poder assistir un dilluns per la nit a la majestuosa Apolo barcelonina i, encara que no va haver gaire lloc per a la sorpresa, tot va ser màgicament sorprenent. Y avui, mirant unes hores enrera en el temps, estant davant del combo, em segueix sorprenent com vaig disfrutar de la vetllada davant d'una formació eternament jove.

Venien amb la dificil missió de posar en un mateix plà els temes del seu madur i excepcional 'Bel Air' amb els clàssics de fa ja una década. No crec que ningú hagués imaginat tal feliç i equilibrada concordia entre el vell i el nou so (si és que alguna vegada n'hi ha hagut...)

L'escenari, guarnit per a l'ocasió mostrava quatre gegantines 'A-P-E-S'. L'Apolo, amb un aforament oxigenat però amb una convocatòria digna, presentava una imatge deliciosa d'una sala que, a nivell personal, em té el cor robat.

La banda saltava a l'escenari amb la magistral "Quietly" del seu 'Walking On A Thin Line' del 2003. Acte seguit, una altra de les genials incloses al 'Bel Air'; "Oh What A Night". El so, ja des de bon començament va ser absolutament gegantí. Nítid, net, sense gens d'impureses, i amb una producció de directe magistral. El combo, entregat de principi a fi, va donar simptomes d'una forma i un futurible realment esperançadors.

I després, el llistat es va anar succeïnt i la parròquia va passar d'entregada a esbojarrada amb la majoria de gemmes que van destacar la nit: "You Can't Stop Me", "Open Your Eyes" de su debut, "Sunday Lover", "Pretty In Scaarlett", y vuelta al reciente presente con "Fire In Your Eyes", "She's A Killer", "Tiger", "All I Wanna Do", "When The Ships Arrive", "Fanman" i "This Time", que va tancar el primer tram del show.

Després d'un curt període de descans, va arribar el moment per al bis amb la instrumental "Plastic Mouth", "Staring At The Sun" i la visió del molt 80's "Big In Japan" d'Alphaville. El mateix amb el que van besar el cel. Va tancar "Lords Of The Boards".

Boníssim moment d'una banda que promet ser de futur i que sembla estar vivint sense estrés una situació de segona línia. Estic segur de que no haurem d'esperar altres 7 anys per disfrutar amb noves cançons i noves nits. Si han de ser com les d'ahir, que sigui demà mateix.

Xavi Carafí i Mauri

Aquí van algunes instantànies que ens fa arribar Rosario López.

PÖKER + CRAZY LIXX, 21 gener [Barcelona, Sala Mephisto]

2012-01-25T12:28:00.000+01:00

Si de serie, els dissabtes ja tenen un atractiu més que moderat, barrejats i agitats amb visita a la ciutat comptal i en el marc d'una nit de Rock'n'Roll, la cosa remonta uns octans. Així, el dissabte 21 de gener a la Mephisto, vam poder disfrutar de tot: de la naturalesa de qualsevol dissabte nit, d'unes bandes de Rock genials, amés d'una companyia immillorable. Actuaven El Globo (en decriment dels nostres estimadíssims Hardreams), els nostres nous companys i autentica promesa del Rock estatal Pöker i els suecs Crazy Lixx.

Potser l'emplaçament no va ser el més idoni. Personalment, no li recordo a la Mephisto ni una sola nit memorable (si atenem al so), fos quina fos la banda invitada o resident. Malgrat tot això, em quedo amb el feeling constant que es va barrejar entre els pocs més de 300 seguidors que ens vam congregar fins a la sala barcelonina. Això, el saber fer i les ganes que importàvem van fer la resta d'una vetllada plagada de bon rotllo, riures, cervesa i Rock'n'Roll actitut.

Després de l'actuació de El Globo va arribar el torn de Pöker, reals protagonistes i autentics artifex del que vam viure a la nit esmentada.

Igual que amb el seu primer (i, de moment, unic àlbum), la cançó escollida per obrir el show va ser “Pöker”. Unaelecció molt encertada.

Entre el fum de l'escenari van apareixer les quatre figures de la baralla de cartes (Enric, Diego, Micky i J. J.) tocant les primeres notes de la cançó, mentres feia la seva entrada el frontman: Mr. Joker!!

Després d'aquest inici, van seguir escalfant l'ambient amb “Solo quiero” i “Nadie más”, temes que, igual que la cançó inicial, està format per sons potens de guitarra elèctrica.

Un cop ja s'havien desfet dels nervis a cops de hard rock potent, van decidir baixar (només una mica) els decibels amb “Nada es igual” i “No mires más atrás”.

Tal i com van comentar en la seva entrevista de fa uns dies, als cinc nois de Pöker els agrada tocar versions... i en aquest moment va arribar la primera de les dues versions que van tocar: “I was made for lovin’ you” de qui? Evidentment… dels seus admiradíssims Kiss!!

Acte seguit, van reanudar amb el seu tema “Vena mí” per continuar amb el tema 'rebel' del disc: “Soy como soy”.

Després d'una canço 'canalla' com aquesta, va arribar el moment sensible de la nit i van tocar uan de les dues balades pures que tenen en el seu disc: “Estás junto a mí”.

Per acabar la nit, van començar amb “Siente”,per delectar-nos amb el seu segon 'cover' de la nit, “Someone special”, dels Hardcore Superstar i van donar el cop final amb el temàs “Entra en el Rock & Roll” que, per a un servidor, és de lo milloret que ha sentit en hard rock.

I va arribar l'hora de disfrutar amb un altre d'aquests noms suecs cridats a ser grans. Entraven en escena Crazy Lixx. Un combo, cada cop més lluny d'aquella etiqueta infecta que, per alguna raó inmunda, els segueix perseguint. El seu no es ni Glam ni Sleazy Metal. Ells, configuren un dels capitols actuals més dolços de Rock'n'Roll i això, es fa gegantescament més palpable en els seus directes. El dissabte, per fi vam poder ser testimonis del gran estat d'una banda cridada a ser ressenyable en els propers anys.

L'excusa no era una altra que oferir una gran nit de bona música. No havien de presentar el seu notable 'New Religion'. Tampoc podien oferir res del seu esperat i proper tercer àlbum que publicarà Frontiers a l'abril. Així doncs, les seves dues obres editades fins a dia d'avui; 'Loud Minority' i 'New Religion' van ser les pedres essencials d'un set list que va tenir una mica d'oxigen -nou- extra amb l'inclusió del que dona nom al seu esdevenidor 'Riot Avenue'.

Va començar la festa amb la banda entregada al màxim. Amb un so de pena (en gran mesura per la manca tècnica de la sala) que va marcar l'inici del show. Mica en mica, la cosa va anar guanyant i va acabar sent ushow més que correcte. En el tema artistic, la banda es va sortir; deixant clares les taules i el 'Show Business' amb el que, més que mullar, empapen les seves actuacions. Boníssim treball dels dos guitarristes. Jo em quedo amb el tarannà, tranquilitat i saber fer d'Andy Dawson (que en el su moment va substituir a l'emigrat Vic Zino). D'altre banda, la feina de Loke Rivano a les quatre cordes i el gegant Joey Cirera a les baquetes, van demostrar el talent que existeix en el nucli de la banda. I la veu de Danny Rexon, tot i ser una mica trencada en alguns moments, va deixar mostres de ser una d'aquelles veus amb personalitat i que imprimeixen de caràcter al combo. Excel·lent també per a Danny.

El setlist va estar ben repartit entre les dues obres d'estudi 'New Religion' i 'Loud Minority', de 2010 i 2007, respectivament. De l'último plàstic van caure "Rock And A Hard Place", ambel que van obrir, "Lock Up Your Daughter", "Vodoo Woman", "Blame It On Love", "She's Mine", "21 Til' I Die", "My Medicine", "Children Of The Cross" i "Road To Babylon".

Del seu gens menyspreable 'Loud Minority' van sonar les precioses "Heroes Are Forever", "Hell Or High Water", "Doctor Hollywood", "Death Row" i "Want It".

En línees generals, els temes van estar magistralment interpretats i l'audiencia entregada davant l'objectiu de pujar els decibels que Crazy Lixx teníen davant.

No ens agradaria acabar la nostra petita i humil crònica amb el nostre més sincer i unànime aplaudiment, des de Nu Rocks i Cops De Rock, als organitzadors; els quals, sense intermediaris, sense promotors, sense recolzament pràcticament de cap mitjà gran, sense gairebé cap promoció a gran escala, la van liar i de quina manera. I el resultat? Una digníssima festa de Rock'n'Roll sense gaires collonades... Festa genial on només van faltar els nostres altres colegues; Hardreams, que volem veure aviat a dalt de l'escenari...

Xavi Carafí

Oriol Cardó

COPS DE ROCK #432 Rock, Zombies i Melodia

2012-01-20T18:33:00.000+01:00

Aquí teniu una nova Edició de Cops de Rock. Un Programa, que tot i començar uns minutets més tard, ha estat carregat de boníssimes bandes i grandíssims noms. Per començar nous materials de Van Halen, Rage, Sunstorm, Kee Marcello...

I clàssics de Michael Bolton, Soil, Shooting Star, Bad Habit, The Subways...

També hem tingut Cinema. Amb l'Oriol Cardó, que torna a colar-se pels Estudis i ens depara una secció amb tres cintes, i tres bandes sonores carregades de Temassos plens de Rock'n'Roll. Bon Jovi, per partida doble, Starship, Van Halen etc...

Per disfrutar, només has de prémer el Play i disfrutar. Ja saps que a ivoox tens tots els Nostres programes. Baixa'ls i destrossa el teu Ipod.

EL PROGRAMA

PÖKER, L'Entrevista, El Programa, Les Fotos

2012-01-14T12:38:00.000+01:00

El seu excel·lent nou àlbum, l'niminent Gira amb CRAZY LIZZ, les ganes de tocar, les Gires, tot el que emvolta aquesta prometedora banda de Hard Rock, tot. Tots són motius per tancar-los a l'Estudi número 1 de Neàpolis i parlar amb ells. PÖKER al Cops de Rock durant una estoneta. Amb sorpreses, moments kitsch, moments de conversa brillant i alguna que altra anècdota deliciosa que fan d'aquest un gran Programa i una gran Entrevista.
Passa, i coneix en primera persona la banda de Hard Rock del país. PÖKER.

En aquesta edició no tindrem Cinema però l'Oriol no ha faltat a la cita. NO marxa ni amb aigua calenta.
El dia 21 de gener EL GLOBO, PÖKER i CRAZY LIXX a la MephistO!!! Allà serem els del COPS DE ROCK i els de NU ROCKS!!

SESSIÓ FOTOGRÀFICA

VAN HALEN. "Tattoo", Primer Single! Video i Tema

2012-01-10T17:48:00.000+01:00

Doncs aquí el tenim! El Primer Single anomenat "Tattoo" del nou i esperadíssim nou àlbum de Van Halen amb David Lee Roth. El Primer Àlbum que edita la formació amb Lee Roth després de 28 anys. El Proper Àlbum, que veurà la llum el proper 7 de febrer en tot el món serà editat per Interscope i portarà por nom 'A Different Kind Of Truth'

VAN HALEN -Tattoo )Single)

VAN HALEN -Tattoo (Video)

Van Halen - Tattoo from Van Halen on Vimeo.

PÖKER -Pöker

2012-01-04T12:15:00.000+01:00

Per començar el nou any, res millor que l'anàlisi d'un disc de hard rock!!

Haig de reconèixer que m'encanta la idea d'analitzar aquest disc, ja que es tracta d'un grup que, tot i portar temps al món de la música, aquest és el seu primer àlbum…i haig de reconèixer que és una de les coses molt positives que guardo d'aquest 2011 que acabem de deixar.

Però… Qui són Pöker?

Pöker és uan banda formada a la zona del Vallès, a la provincia de Barcelona, i els seus cinc componentses són: Mr. Jöker (vocalista), Diego Rotta i J.J. Olivares (guitarres), Micky (baix) i Enric Pedrós (bateria).

Es defineixen com una banda de hard rock americà, influenciada per grups com Bon Jovi, Mötley Crue o Kiss i… canten en castellà! Destaco el tema de l'idioma, ja que, a mi encara se'm fa estrany sentir aquest estil de música en un idioma que no sigui l'anglès, i encara menys en l'idioma espanyol. Evidentment, tenim bandes nacionals dins del hard rock i del heavy que canten en castellà, però estareu d'acord amb mi en què, majoritàriament, són d'un estil més contundent i dur que les bandes internacionals anteriorment citades.

El que sí admiro d'aquesta formació és l'elegància demostrada en mostrar el seu senyal més evident: com a bons fans dels Kiss, han maquillat els seus rostres igual que ho van fer els seus idols, però dotant a cada membre d'una de les figures de la baralla de cartes francesa i cedint al frontman de la banda la imatge del Joker.

Cal destacar també el nom del seu productor, Tato Latorre, productor de prestigi en el món del pop del nostre país, havent col·laborat amb estrelles del pop com Antonio Orozco o, el grup revelació del 2009: Maldita Nerea.

Per desgràcia, a Espanya no està tan valorat el hard rock, i el fet que un productor com ell (apassionat també del rock) aposti per aquesta banda diu molt, a priori, del productor i de la banda. La idea ha estat actualitzar el so del hard rock dels 80’s als nostres temps i al castellà… i han aconseguit un disc molt notable.

Pöker també va ser un dels grups triats per al concurs que es va preparar a TVE per triar al representant espanyol d'Eurovisió l'any 2007. Hagués estat una sorpresa per tots que un grup de hard rock hagués resultat triat per a tal comesa, ja que, com tots sabem, aquest país està a anys llum de la resta d'Europa en el que a consideració al rock es refereix.

Després d'aquesta presentació de la formació, anem a parlar del seu primer disc: ‘Pöker’.

Tot i que no porto tant temps com els meus companys vivint amb el hard rock i el heavy, haig d'admetre que cada dia que passa em sento més atrapat per aquesta música i, sobretot, pel hard rock melòdic.

Com he dit abans, l'habitual és escoltar aquest tipus de música en l'idioma de Shakespeare, però aquestes onze cançons són la prova evident que al nostre país hi ha talent i ganes d'explotar aquest estil musical en castellà.

“Pöker” és la cançó que obre aquest primer disc de la banda. Un tema pur hard rock on destaca un so de guitarra contundent i es comença a intuir la qualitat coral d'aquests nois, un altre factor destacable d'aquesta jove formació. Una elecció que, personalment, trobada encertadíssima per obrir aquest àlbum de presentació.

El següent tema és “Ven a mí”. No és tan contundent com l'anterior, és una mica més tranquil, però és un gran tema melòdic.

Amb “Nadie más” podem tornar a gaudir d'un so més agressiu i més potent. Estic segur que aquest tema serà un dels destacables en les seves actuacions en directe.

“Nada es igual” és un dels meus temes preferits del disc. No sé si serà una gosadia per la meva banda, però la definiria com una power ballad. És una balada, però amb un ritme a mig camí entre el ritme accelerat del puro hard rock i les cançons lentes que, també, han caracteritzat aquest estil.

El cinquè tema del disc és “No mires más atrás”, un tema on es realça, entre altres coses, la qualitat coral de la banda. Aquesta cançó, a més, em fa pensar en les cançons que he escoltat dels Kiss.

Passat l'equador de l'àlbum, ens trobem amb “Sóc com sóc”, la que definiria com la cançó ‘rebel’ del disc. Tant per la lletra com per la música, aquesta cançó emana cert aire de rebel·lia. Si la veu de Mr. Joker, una veu molt neta i, segons el meu criteri, molt idònia per a un rock melòdic, fos una mica més trencada, o de tons més greus, li donaria a aquest tema un aire més ‘disbauxat’ que hagués estat també molt interessant.

Com a fan del hard rock melòdic i, sobretot, de les balades, “Estás junto a mi” és una de les meves dues debilitats d'aquest disc. Tema romàntic per excel·lència, des del primer moment em va cridar l'atenció ja que, des de la primera nota, em va fer recordar un dels àlbums poc valorats dels Bon Jovi (també un dels meus grups preferits): “These Days”. Per a mi, un dels grandíssims temes d'aquest àlbum.

“Siente” és una altra de les cançons que emana personalitat pròpia. Encara que, a priori, no la destacaria com la millor cançó de hard rock del disc, haig de reconèixer que és una cançó pur 'divertiment' i que agrada més cada vegada que s'escolta.

Amb “Solo quiero” tornem a gaudir d'aquest so contundent on les guitarres prenen un paper més protagonista.

I arriba, al meu entendre, el temàs del disc. El tema que, si tot els va bé, es convertirà en el seu himne per excel·lència. És una cançó perfecta i pur rock n’roll actitud. Tant per la lletra, la música, els cors o per la personalitat que es desprèn de la veu de Mr. Joker, “Entra en el Rock & Roll” comprimeix a la perfecció l'estructura, musicalitat, ritme i actitud del hard rock clàssic americà. Simplement… un goig de cançó.

“Llanto” és el tema que tanca el disc. Encara que és una balada que no està gens malament, per a mi és una de les cançons més prescindibles del disc.

El fet que existeixin grups nacionals amb ganes d'explotar el hard rock i, sobretot, el costat més melòdic és una gran notícia per tots els que seguim aquest estil de música.

Encara que reconec que trobo a faltar un instrument imprescindible en la música dels 80 com és el teclat (apareix en alguns temes, però no de forma destacable), m'he portat una grata sorpresa amb el treball d'aquests nois.

Espero que tinguin l'oportunitat de seguir amb la seva carrera i que puguem gaudir de més treballs amb els quals ens puguin delectar.

Data Llençament: Octubre 2011

Pàgina Oficial PÖKER

Myspace PÖKER

Oriol Cardó.

JA TENIM ELS POSTERS DEL COPS DE ROCK!

2012-01-04T11:45:00.000+01:00

Ja ens han arribat els Posters del COPS DE ROCK. Si en vols un, envian's un mail a copsderock@canalblau.cat i et farem venir a buscar-lo als Estudis de Neàpolis, mentre fem el Programa. No patiu! No us farem sortir en Antena...o sí...

Per altra banda, en breu tindrem enganxines del Programa. Igualment, envieu-nos un mail si en voleu. Són ideals pel cotxe, finestres, carpetes...

Apa, salut i Rock'n'Roll!!

COPS DE BACKSTAGE 2011. EL PROGRAMA

2012-01-02T14:02:00.000+01:00

Va ser una d'aquelles nits gairebé màgiques de Ràdio. Totes ho són, i totes tenen el seu encant. Però, una nit compartida amb gent tant genial i amb tant talent en una nit de Ràdio és difícil de definir...

Era l'hora del COPS DE ROCK.

Havia de ser l'últim Programa de l'Any i l'Uri i el Xavi no van dubtar a l'hora de pensar en quelcom gran. Era l'Hora del COPS DE BACKSTAGE. Una tradició que vem encetar els del COPS DE ROCK i els companys del BACKSTAGE ja fa uns anys. En aquesta edició vem convidar a molta gent guapa de la Ràdio, i també a públic que va voler venir a veure com es gestava el programa.

Per una nit vem aparcar la mecànica habitual del Programa, la seva música, la seva dinàmica i ens vem centrar a fer un Programa totalment desordenat, descentrat i sense guió. L'únic guió seria el desori i tot el que s'anés succeïnt.

I així va ser. Durant 3 hores, de 20 a 23h l'Oriol i el Xavi (COPS DE ROCK), el Ferran, el Josep i el David (BACKSTAGE), el Ramón Soler (MR.MUSIC SHOW), la Maika Robert (UNA PASSEJADA PER VILANOVA) van ser a l'Estudi 2 de Canalblau, en l'Edició 2011 del COPS DE BACKSTAGE. Aquí en teniu el trestimoni sonor i fotogràfic.

PART 1. (de 20 a 21:30h)

Ir a descargar

PART 2. (de 21:30 a 23h)

Ir a descargar

LES INSTANTÀNEES DE LA NIT...

Maika avec Josep

The 'Smith' Man

Part del Combo

De cap abaix millora sempre

Cops De Rock Dúo

Mr.Cardó & Mr.Music

Porta'm una copeta de cava!

Això sí que és beure a distància

Em preocupa el David...però què fa el Josep amb el micro??

Així vem acabar

Com m'estimo aquest home!!!

La llegenda Radiofònica

Part del Públic

La censura controla els continguts

Mira a l'Ocellet!

Quines patillukas!

Iuuujuuuuuu!!

COPS DE ROCK #429 AOR & MELODIC ROCK

2011-12-23T09:32:00.000+01:00

Aquí teniu El Programa Especial que vem enregistrar i emetre el dijous 22 de desembre de 2011. Un Programa de Dues hores, sense pausa, on vem repassar clàssics d'una música que ens té molt enganxats als del Cops de Rock; l'AOR i el Rock Melòdic. Un Programa carregat d'artistes que -en una inmensa majoria- van tenir el món menjant a les seves mans. Des del CDR feia molt temps que volíem fer un programa com aquest aquest i deixar palès quins sons els nostres gustos.

Descarregueu-lo, disfruteu-lo. És de ben segur, un dels programes més emocionals i emocioants que haureu escoltat dels dos nois Cops de Rock; Xavi Carafí & Oriol Cardó.

Hi sentireu Jeff Paris, TNT, Bon Jovi, Treat, Jimmy Barnes, Cher, Bryan Adams..i així fins a 30 grups, 30 temes que segurament us dibuixaran un somriure a la cara. Ben aviat farem la segona edició perquè ens van quedar moltíssima grups per punxar.

Aquí teniu el Programa! Disfruteu! Ahh, i passseu unes bone Festes en nom de tots els que fem i fan possible aquesta teràpia psiquiàtrica que ha resultat ser el Cops de Rock. Gràcies a tots/es! Sou la millor audiència que podíem desitjar!!

Per altra banda, us recordem que la setmana que ve tindrem un Especial de 4 hores. Un Especial amb moltes sorpresses i amb molta gent a l'Estudi. Serà un Cops de Backstage. És a dir, el Cops de Rock amb el Backstage; tots dos, els programes de Rock de la casa.

Apa, salut i fins dijous vinent. Hi serem de 20 a 24h!! Non Stop Rock'n'Roll!

COPS DE ROCK #428 Crazy Little Thing Called Rock

2011-12-21T12:20:00.000+01:00

Aquí teniu el programa de dijous 15 de desembre de 2011. Un Programa dedues hores on vem repassar moltes coses. Clàssics, Melodia, guitarres,Clàssics, clàssics i molts temes de 2011.

A la secció de l'Oriol Cardó i els 16 Mil·límetres, Cinema, Rock i frivolitats vàries.Amb ell vem repassar, com sempre 3 cintes i 3 bandes sonores que tenen el Rock com a teló de fons. Una de les 3 pel·lícules és una autèntica joia dels 90's, SINGLES. Una pel·lícula Grunge en tots els aspectes que l'envolten. Clica si el vols escoltar íntegre!

Ja sabeu que seguim a facebook..com/copsderock i al twitter @copsderock o @xavicarafi. Recordeu que teniu tots els programes al nostre canal de Podcasts d'Ivoox. Salut i que aprofiti!!

Ir a descargar

ROXETTE, 19 Noviembre [Barcelona, St.Jordi]

2011-11-25T00:32:00.000+01:00

“Hola. Em dic Oriol. Tinc 34 anys i... en porto 17 esperant un concert de Roxette!! “

No estracta de la meva presentació a una reunió de Roxettics anònims, je je je... es tracta d'una definició rotunda dels meus sentiments cap a la banda sueca.

En el meu gust per diversos estils musicals, Roxette ocupa un dels llocs preferents... i era la única banda que em faltava, més o menys, per disfrutar en directe. Així i tot, intentaré fer aquesta crònica el més objectiva possible.

Per començar, haig de reconèixer que la crònica d'aquest concert no pot ser una més de la llista... s'ha d'enfocar des d'un punt de vista especial.

el motiu? Ben senzill: les condicions en les que Per Gessle i Marie Fredriksson executaven (millor dit, segueixen executant) aquesta gira mundial.

Fa 20 o 30 anys, en condicions normals, un concert com el del dissabte hauria sabut a poc per a una formació del calibre d'aquest meravellós duet, ja que es va tractar d'un espectacle excessivament tranquil per a un grup que ha destacat per fer-nos ballar i saltar amb la majoria dels seus èxits.

Però em veig en l'obligació de recordar, per a aquells que ho hagin oblidat, que, fa nou anys, Marie va haver de ser ingressada després d'un cop dur al cap, sent diagnosticada d'un tumor cerebral que la va apartar del món de la música.

Ignoro les seqüeles d'aquell tràngol, però si se que va haver de tornar a aprendre a llegir i comptar, cosa que, afegida a tot el que representa la pròpia malaltia, deu ser molt dur de portar.

És per això que, des de la meva humilitat com a fan de la banda, amant de la música i dels concerts, em trec el barret davant la valentia demostrada per aquesta dona que a tantes persones ha enlluernat amb la seva veu.

Dit tot això, repeteixo que, en condicions normals, el show que va oferir Roxette es consideraria correcte, però, en la meva opinió, no hauría sigut del nivell esperat.

Tenint en compte la situació actual del grup (afegint el fet de que portaven deu anys sense anar de gira), veig normal que el ritme del concert fos excessivament tranquil i que Marie estigués totalment estàtica (quasi ni es movia de l'escenari i la conclusió a la que arriben les meves suposicions és que deu ser alguna seqüela de la malaltia patida), fent que consideri l'esdeveniment molt més que acceptable.

L'incombustible Per Gessle va tenir la, sempre complicada, tasca de "tirar del carro" per compensar les mancances de la seva companya i va estar a l'alçada del que s'esperava d'ell.

Feta aquesta introducció, anem al que ens interessa: el show.

Roxette va sortir a l'escenari uns minuts més tard del previst, després de l'actuació del grup balear Casa Rusa.

Van començar el concert amb un dels seus primers èxits, “Dressed for success”, del seu segon àlbum ‘Look Sharp!‘ (1989), per treure-li lluentor a les guitarres elèctriques amb “Sleeping in my car”, de l'àlbum ‘Crash! Boom! Bang!’ (1994) i rematar amb “The big L”, d'un dels seus discos més famosos: ‘Joyride’ (1990). Amb aquest començament es van posar ràpidament el públic a la butxaca.

Va arrivar l'hora, llavors, de donar-li un toc una mica més "popero" al show. Els temes encarregats de fer-ho van ser “Wish I could fly” del disc ‘Have a nice day’ (1999), seguits de dos temes de l'últim disc ‘Charm school’ (2011): “Only when I dream” i el single de presentació de l'àlbum “She’s got nothing on (but the radio)”.

Acte seguit, van relaxar el ritme del concert amb la balada “Perfect day” del ‘Joyride’ (1990). Del mateix disc també va ser el següent tema, “Things will never be the same”, per arribar a un dels millors moments de la nit en sonar les primeres notes de “It must have been love”, tema creat l'any 1987 no inclòs a cap disc fins que van retocar la cançó per incloure-la a la banda sonora de la pel·lícula Pretty woman (1990).

Després d'aquesta estona dedicada al cor, van tornar a moure al public amb “Opportunity nox”, tema inèdit del seu recopilatori ‘The Pop hits’ (2003), seguit de “7twenty7” del disc ‘Have a nice day’ (1999).

Amb “Fading like a flower (every time you live)” de l'àlbum ‘Joyride’ (1990) es va viure un altre dels millors moments del concert, seguit de “Crash! Boom! Bang!”, tema del disco homònim de l'any 1994, “acabant” el show d'aquella nit amb un medley de “How do you do” de l'àlbum 'Tourism' (1992) i “Dangerous”, del mític ‘Look Sharp!‘ (1989).

Evidentement, aquell no va ser el final del concert, ja que, minuts més tard, van sortir una altra vegada per a delectar al public amb “Joyride”, tema que dona nom al disc de l'any 1990, seguit de la balada inclosa en el mateix disc “Spending my time” i tornant a l'àlbum ‘Look Sharp!‘ (1989) de la mà del que és, potser, el tema emblema del duet suec: “The look”. Aquest va ser el millor de tots els moments del concert, ja que va ser el moment en el que va disfrutar més el públic allà present.

Van tornar a acomiadar-se dels assistens a l'esdeveniment i, per a sorpresa de molts, van reapareixer per a regalar als seus seguidors dos últims temes més tranquils: la balada per excelència del ‘Look Sharp!‘ (1989), “Listen to your heart” i una versió acústica (amb caps disfressats dels musics que acompanyen al duet) del sempre meravellós “Church of the heart”, del ‘Joyride’ (1990).

Ara sí que ja, després de poc més de dues hores de concert, Per Gessle i Marie Fredriksson van donar per finalitzada la seva visita a Barcelona.

No crec que cap dels seus seguidors es quedés amb un mal sabor de boca, degut a tot el que s'ha exposat al començament d'aquesta crónica, tot i que sí opino que potser van abusar una mica de les cançons lentes.

Desitjo enormement que, amb aquesta gira mundial (al 2012 els toca el continent asiàtic), s'aconseguixi que la banda tingui més rodatge i que poguem veure aviat les millores.

Així i tot, personalment m'enduc un gran record d'una gran banda a dalt de l'escenari, un conjunt de cançons estupendes i una gran nit de música en directe amb una més que agradable i envejable companyia.

Què més se li pot demanar a un concert?

Oriol Cardó

COPS DE ROCK #424, ÀLBUMS NEGRES, HISTÒRIES I DENIRO

2011-11-18T11:14:00.001+01:00

Així sintetitzem el COPS DE ROCK d'avui dijous 17 de novembre de 2011. UN programa on hem parlat de les Reunions de BLACK SABBATH, del 'Black Album' de METALLICA i els directes de la banda, del relleu d'Steve Lee a GOTTHARD, del mal rotllet de JUDAS PRIEST, del retorn de PARADISE LOST etc..
Un Programa on hem punxat el més nou de NIGHTWISH, LACUNA COIL, RAMMSTEIN etc..I amb molt cinema, amb l'Orio Cardó. On el nostre protagonista ha estat Robert DeNIro, ALICE IN CHAINS, ROLLING STONES, SPONGE, BLUE OYSTER CULT i el BOSS.

COPS DE ROCK #422 HARD, HEAVY & CINEMA

2011-10-18T17:55:00.000+02:00

Aquí us deixem el darrer programa que vem gravar el passat dijous 13 d'octubre a través de Canalblau FM. Ja sabeu, cada dijous a través del 100.4 FM (VIlanova, Sitges...) o a través de canablau.cat. Sino ja sabeu que podeu escoltar tots els programes a través de www.ivoox.com (Al nostre canal de podcasts) o a través d'aquest url, www.copsderock.com, on anem penjant tots els programes!

En aquesta Edició hem tingut molts nous àlbums; Rock Melòdic, Hard Rock, Metal. De tot una miqueta. A més, hem repassat cites interessants i recomenades pel COPS DE ROCK.
També hem parlat del genial concert que vem viure dimecres a la SAlamandra d'Hospitalet, amb DGM, PAGAN'S MIND i els brutals SYMPHONY X. Programa que dediquem als amics del programa que van estar amb nosaltres al concert. Genial Nit nois!

I la segona meïtat, com sempre amb l'Oriol Cardó, que no baixa el llistó. Cinema, bandes sonores i Rock'n'Roll sense parar. Una fórmula que porta ja molts anys entre nosaltres. Apa, doncs, salut, rock'n'Roll i el que vingui!

Vinga, us deixo el programa aquí. Només heu de clicar i disfrutar de les dues hroes de Hard, Heavy i Cine amb l'Orio Cardó i servidor, Xavi Carafí.